cultura

cap roig

Crònica

Càlida abraçada

Vicente Amigo és una persona més aviat tímida, poc amic de fer discursos a l'escenari. “A mi em fa molta vergonya tot això, de veritat, eh!”, va respondre divendres a una de les efusives lloances que li van dedicar els seus fans més acèrrims des de les grades de Cap Roig, no tan plenes com a la gran majoria de concerts del festival empordanès, però amb un públic realment entregat al geni d'un dels millors guitarristes flamencs hereus de la revolució iniciada per Paco de Lucía.

Al guitarrista cordovès li sobren les paraules, no les cantades en alguns temes per la preciosa veu de Rafael de Utrera, però sí les parlades: va esmentar alguns amics “entranyables” asseguts entre el públic; va presentar els seus excel·lents músics, va fer algun comentari més espontani –“Què fresquet l'aire que entra! Quina alegria! Sembla que estiguem a la platja”– i va insistir en abraçar-nos a tots plegats amb la seva música, càlida, suau i intensa, com ha de ser una bona abraçada. A partir d'aquí, tot va ser música, flamenca en essència, però oberta també a altres sonoritats, gràcies en bona part a la flauta d'Agustín Carrillo i el violí d'Alexis Lefevre.

Amigo va començar tot sol amb un tema del seu primer disc, De mi corazón al aire (1991), titulat Callejón de la luna. Després d'alguns temes del seu disc anterior, Paseo de Gracia (2009), ja amb la banda al complet el guitarrista va tocar gairebé tot el recent Tierra, gravat amb músics de la banda de Mark Knopfler per accentuar la connexió celta, menys evident en el directe. Abans de l'únic bis, va recuperar l'homenatge al torero José María Manzanares, Azules y corinto, i si Cap Roig hagués estat una plaça de braus, Amigo hauria sortit per la porta gran.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.