Maspons o l'espiral dels premis

“Un fotògraf de Barcelona, amic dels seus amics. Així es com m'agradaria que fos recordat el meu pare. Fin de la cita”. Són les últimes paraules del parlament que el fill d'Oriol Maspons, Àlex, va fer ahir al funeral del seu pare. Familiars i nombrosos amics i companys de professió es van aplegar al tanatori de Sant Gervasi de Barcelona per acomiadar el fotògraf, mort dilluns.

Maspons era tot un referent de la fotografia a Catalunya, d'això no hi ha cap dubte. Per això Àlex Maspons, amb sentit de l'humor i sense tallar-se ni un pèl (seguint la petja del pare), es va preguntar durant el seu discurs, per què el fotògraf, que ha mort amb 84 anys, no havia rebut cap premi nacional, ni del ministeri ni de la Generalitat. “Al meu pare li agradaven molt els premis –va recordar–. Va tenir la Creu de Sant Jordi i la Medalla d'Or de la Ciutat, gràcies a Pasqual Maragall en tots dos casos. Els seus pocs reconeixements li van venir de governs socialistes, quan paradoxalment tant ell com jo estàvem als antípodes dels socialistes. El cert és que al meu pare li hauria fet il·lusió tenir el Premio Nacional de Fotografía, però imagino que el seu tarannà políticament incorrecte ho va impedir. Tampoc va tenir el Nacional de la Generalitat perquè per ser-ne candidat has de formar part d'una espiral de contubernis. Si havia de ser d'aquesta manera, finalment millor que no el tingués.” Tot això ho va dir davant del president Artur Mas i del conseller de Cultura, Ferran Mascarell, asseguts a primera fila de l'oratori. Poc després, Artur Mas assegurava als periodistes que més val fixar-se en els premis que un té que no en els que li falten, perquè si no, “en un personatge com Maspons, tan destacat en la creació, segur que sempre en faltarà algun, i ell ja en tenia dos de molt explícits i molt grans”. Mas va afegir que el premi més gran per a Maspons era l'afecte de la gent, demostrat abastament pel fet que en una data complicada, com un 14 d'agost, el lloc on es feia el funeral estigués ple de gom a gom.

Ben poc d'acord amb les paraules d'Artur Mas, hi deu estar la fotògrafa Colita, gran amiga de Maspons, que sempre ha deixat clar que el fotògraf va ser el seu mestre: “Em venia a buscar a l'escola amb Vespa quan jo tenia 20 anys. Si no hagués estat per ell jo mai no hauria fet fotos. Ell em va aviciar a aquest ofici.” Colita creu que Maspons hauria d'haver rebut algun premi o premio nacional molt abans, almenys deu anys enrere. “No és que els que són premis nacionals no s'ho mereixin, però l'Oriol té una trajectòria molt més llarga. Però lamentablement el pes de la nostra cultura a la resta de l'Estat i a fora és molt petit. Espero que encara no sigui massa tard i se li faci justícia.”

Altres amics del fotògraf, com ara la model i companya de la Gauche Divine Teresa Gimpera, van recordar l'esperit juganer i burleta del fotògraf: “Quan anàvem a Eivissa i ens posàvem en pilotes, ell es va fer tatuar un cocodril de Lacoste al pit perquè en el fons continuava sent un pijo.”

El dibuixant Òscar Nebreda, Leslie, dels Sirex, els galeristes Paco Revés i Hubert de Wangen, fotògrafs com ara Manel Esclusa... van ser alguns dels assistents a l'acte, amanit amb música que agradava especialment a Maspons, com ara la cançó La vie en rose o el When I'm 64, dels Beatles.