L'art, el turisme i la ciutat de Girona

El 12 d'agost, Àlex Nogué, una autoritat en el món de l'art, ens delectava amb un article a El Punt Avui referit al llegat de Rafael Santos Torroella i la possibilitat que finalment recali a la ciutat de Girona. L'article ha estat molt comentat en cercles culturals d'arreu de Catalunya.

Pensant en termes de ciutat, Girona té diverses col·leccions d'art, propietat de l'Ajuntament, la Diputació, el Bisbat, donacions particulars i d'altres de futur que per si soles tenen un interès i valor relatiu. En canvi, si aconseguim el llegat de Rafael Santos tot pot quedar lligat, o millor dit relligat, i totes aquestes col·leccions es reforçarien les unes amb les altres i, ben gestionades, podrien donar una excel·lent visió de l'art català i posar Girona com a número dos de Catalunya en art del segle XX.

Recorden la Girona dels anys 1980 a 2005 amb unes deu galeries d'art? On són avui? Quantes n'hi ha? Dues, tres i amb un nivell d'activitat molt inferior. Les galeries d'art de Barcelona que resisteixen ho fan gràcies al comprador estranger que fa una compra mínima d'uns 3.000 euros, en els entresòls de les galeries d'art i de botigues d'articles de luxe per vendre a compradors d'alt poder adquisitiu: russos, xinesos, àrabs... Girona podria recuperar el rol de ciutat cultural i comercialment atractiva. S'imaginen quin impuls podríem donar a la gran quantitat de bons artistes que tenim entre nosaltres? Els centres d'art atrauen públic i estimulen la creació contemporània d'artistes locals. Què preferim: un turisme d'hores marginal, que ens emplena els carrers i que només compra alguns records, o un turisme cultural solvent, inferior en nombre, que inverteix en art i cultura, dóna feina, genera activitat econòmica, pernocta a la ciutat i va als restaurants i les botigues?

I després de tancar l'acord del llegat Santos Torroella per a la ciutat, sense lligams de gestió futura, hauríem de treballar en la línea d'arribar a acords amb la família i la fundació Espais del malaurat Jordi Vidal Boris, que tenen una col·lecció molt important d'art contemporani.

El pare de Rafael Santos era un alt funcionari de duanes destinat a Portbou, poble on va néixer el futur crític i historiador. Rafael Santos tenia molta relació amb Dalí, Tàpies, Miró... Feia bones critiques d'art i els pintors l'anaven obsequiant amb quadres. La col·lecció a preu de taxació raneja els 4 milions d'euros i permeten pagar-la en 7 anys, és a dir, uns 570.000 euros l'any. En una ciutat com ara Girona, amb un pressupost que ronda els 100 milions d'euros l'any, la compra de la col·lecció representa un 0,57% aproximat del seu pressupost anual. Inversió feta pels ciutadans de Girona (a través del nostre Ajuntament). Al fons de centenars de quadres, la vídua Maria Teresa Bermejo hi afegeix uns 20.000 llibres i tots els arxius de l'historiador: cartes, documents, fotografies de valor històric, dibuixos signats... Aquesta col·lecció de quadres venuda a trossos o per peces supera tres vegades el valor que en demanen: només que es venguessin deu obres del fons (Dalí, Miró, Tàpies, Picasso, Ponç, Picabia, Ángeles Santos...) –ho dic com exemple, no com a proposta– a qualsevol museu d'art contemporani es recuperaria la inversió.

S'imaginen que ho deixem escapar i ho acaba comprant el museu Centre Reina Sofia de Madrid, amb els nostres diners? Recorden el cas del fotògraf Agustí Centelles? És cert que a la ciutat hi ha grans mancances socials i que hem de seguir treballant en aquesta línia absolutament prioritària, però deixarem escapar un tema que pot generar tanta activitat econòmica futura i recuperar la il·lusió? No vull pensar la cara de cromo que se'ns posaria si quallés l'interès de Madrid explicat. Aquesta és una jugada mestra de futur. Estimem Girona; passió per Girona.