El noi de can Norat

Les Illes, al Vallespir, antigament un amagatall de trabucaires i contrabandistes, són avui “quatre cases al voltant d'un vell plàtan” on costa relativament poc localitzar la casa on va viure desterrat als anys quaranta el metge i escriptor gironí Laureà Dalmau i Pla (Agullana, 1886-Girona, 1969), encara que no hi ha ni una sola indicació que recordi el seu pas per aquell lloc. L'editor Quim Curbet va estar-hi no fa gaire atret per la lectura de les memòries d'exili de Dalmau, Per Morellàs, a les Illes, un document fins avui inèdit que la família ha recuperat recentment i que acaba de publicar el segell gironí Curbet Edicions, en una revisió a cura dels filòlegs Jordi Curbet i Esther Fabrellas i amb una emotiva introducció biogràfica dels néts de l'escriptor.

Quan Laureà Dalmau va arribar a les Illes el juny de 1941, va haver de travessar, des de Morellàs, una tortuosa carretera de muntanya semblant a la que ha descrit el seu editor al cap de setanta anys, però en condicions molt més lamentables, damunt un vell Ford amb un escandalós excés de passatgers que conduïa un xofer garlaire i temerari. Ja no era jove: amb cinquanta-cinc anys, afeblit per una bronquitis persistent des de l'hivern anterior, les Illes no era un destí, era només una habitació de convalescència on restablir-se de la derrota i de la pèrdua d'un dels seus fills amb només disset anys, i de l'horror de tots els malalts i suïcides que havia hagut d'atendre a l'Hospital de Perpinyà quan va arribar-hi amb els primers exiliats, i de la mesquinesa dels homes, de la crueltat del món, que posava una guerra damunt d'una altra guerra, i de la terrible enyorança de la dona i els fills, tot i ser tan a prop, a una travessia de bosc, a l'altra banda de les Alberes.

Laureà Dalmau va pertànyer a allò que alguns historiadors han qualificat d'“exili dels dissortats”, el de tota aquella massa anònima atrapada als camps de concentració i els vilatges del sud de França, enfront dels que van rebre suport institucional i van tenir ocasió d'agafar un passatge cap a Amèrica. Potser tampoc hauria escollit marxar, si l'hi haguessin ofert, i n'hi havia motius, com a metge reconegut, com a escriptor, com a actiu diputat d'Esquerra Republicana, com a ponent de l'Estatut de Núria, com a fervent catalanista i antimonàrquic recalcitrant, cosa que ja li havia costat la presó arran dels Fets d'Octubre de 1934, però va preferir quedar-se al seu raconet desolat del Vallespir, fins que l'amnistia de 1949 li va permetre tornar a casa i sumir-se en un llarg silenci que semblava no acabar mai, durant el qual va escriure, entre el juny de 1949 i l'abril de 1950, aquesta “narració anecdòtica”, Per Morellàs, a les Illes, que cap editor de l'època no va voler-li publicar en espera de “cambios en las alturas”.

“Recordo l'avi seriós a la taula del menjador, sempre amb batí i amb les cataractes que ja li enterbolien la visió, però mai no es descuidava del seu llacet, la papallona, ‘el llaç de republicà', en deia ell. Nosaltres, que érem petits, vam descobrir l'avi asseguts a la seva falda. Només molt temps després vam saber que havia freqüentat les tertúlies del cafè Norat de la Rambla, amb els seus amics Miquel Santaló, Miquel de Palol, Carles Rahola i Josep Tharrats; hi anava tan sovint, de fet, que era inevitable que s'acabés enamorant de la filla de l'amo, la Laura Norat, la nostra àvia, que poc temps després hauria de travessar clandestinament les Alberes, acompanyada per la mare i la tia Fina, per anar-se a trobar amb el marit en un poblet del Vallespir durant l'ocupació alemanya de França. ‘Sobretot, estimades, no us signifiqueu per res, per res', els advertia abans que se'n tornessin a Girona i ell es quedés sol de nou a les Illes, en aquell lloc on fins anant al cel un s'enyora.”

Ho recordava el juliol passat un dels seus néts, Ramon Dalmau, en la presentació d'aquestes memòries novel·lades descobertes recentment en una vella caixa de cartró entre els papers de la família, durant un acte solemne a l'ajuntament de Girona en què l'alcalde, Carles Puigdemont, va admetre que la ciutat tenia “un deure de restitució” amb l'escriptor i polític. En part, la reparació ja està en marxa: està previst que l'arxiu personal de Laureà Dalmau formi part d'un fons documental “obert a tots els gironins i els estudiosos”, i el mateix Ajuntament s'ha ofert a honorar la seva memòria erigint una escultura en un lloc públic de la ciutat. D'altra banda, també s'està treballant en la redacció d'una biografia exhaustiva que permetria recuperar un dels intel·lectuals més estimats de la Girona republicana i lamentablement també un dels més oblidats.

De fet, avui és més conegut el seu fill Francesc Dalmau i Norat (Girona, 1915-Palamós, 2003), també metge i polític, que va protagonitzar una fuga èpica del batalló de càstig franquista de Punta Carnero, a Cadis, nedant fins a Gibraltar, on va entrar en contacte amb els aliats i va acabar participant en el desembarcament de Normandia amb el Royal Pioneer Corps. El seu pare n'hauria estat orgullós, però a les Illes prou feina tenia a sobreposar-se a un “exili que devora l'ànima, la fe, la consciència i la dignitat dels homes”. Desmoralitzat i tot, va ser un dels participants en la fundació de l'Agrupació de Metges Catalans pro Renovació de la Medicina al Rosselló, de la qual va ser nomenat delegat per Perpinyà. Devia ser una de les últimes significacions públiques d'aquell vell metge que als divuit anys havia publicat els seus primers versos a Lo Geronés o La Lucha i que va morir disculpant-se per tenir l'esperança que algú, algun dia, publiqués alguna obra seva, “encara que només fos un petit poema de joventut”.