Pep Coll a sang freda
Un crim horrible, una família sencera assassinada sense pietat, uns autors que en van sortir impunes. Va passar al Pallars Jussà l'any 1943, en un paratge aïllat i escarpat, Carreu, a penes habitat per uns petits nuclis de masies disperses: la mena de lloc on els silencis i els murmuris mantenen soterrats durant dècades antigues enveges i rancúnies, fins que una petita espurna els fa esclatar amb violència.
Amb aquest material l'escriptor Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949) ha construït la seva nova novel·la, Dos taüts negres i dos de blancs, que l'Editorial Proa posa a la venda les pròximes setmanes.
Com va fer Truman Capote a A sang freda, Pep Coll ha reconstruït literàriament un crim real: la mort d'un matrimoni i les seves dues filles a Carreu, un petit poble del Pallars habitat per pastors, pagesos i llenyataires. A diferència de Capote, Pep Coll no ha hagut de deixar la gran ciutat per inserir-se en l'entorn rural on van tenir lloc els fets: ell coneixia la història de primera mà.
Des que era un nen, Coll havia sentit la història a través d'insinuacions més o menys vagues, en frases curtes pronunciades en veu baixa pels vells de Pessonada, un poble situat a l'entrada de la vall on s'aixeca la serra de Boumort, escenari dels crims. “Era com un conte de terror, els grans no ens ho volien explicar i això encara despertava més la curiositat”, explica Pep Coll.
Aquella vella història va quedar gravada en la memòria de l'escriptor i se la va endur amb ell a Lleida, on va treballar durant anys com a professor d'institut i va desenvolupar una carrera literària amb novel·les com La mula vella, El salvatge dels Pirineus, Les senyoretes de Lourdes o Muntanyes maleïdes, entre una vintena de títols més, amb el Pirineu sempre present d'una manera o altra. Però la història de Carreu seguia allà, esperant. I finalment Pep Coll es va decidir a investigar sobre aquell episodi real i convertir-lo en material literari.
“No va ser difícil contactar amb la gent que havia viscut en primera persona aquella episodi, alguns ja els coneixia de petit”, explica l'escriptor. Entre d'altres, un dels homes que trobar els cadàvers de la família, el de la filla petita terriblement mutilat, o els nebots dels assassins: el jutge militar que va instruir un cas que finalment ni tan sols es va jutjar, l'advocat defensor, i els assassins i els seus familiars.
Relat fidel als fets
També es va documentar amb material com l'informe del cap de la Guàrdia Civil que va fer la investigació de la mort. “El relat és fidel als fets, tan sols he canviat els noms a alguns personatges que no surten precisament ben parats en aquesta història”, explica Coll.
Els indrets també són ben reals. Ell els ha revisitat diverses vegades mentre escrivia la novel·la i donarien per a una petita ruta de l'horror per la serra de Boumort, un territori amb barrancs abruptes, boscos antics i prats solitaris sobre els quals governen els voltors. Un d'aquests indrets és casa Laortó, on vivia la família assassinada. Josep Vilana, Margarida Miquela i les seves dues filles, Maria i Carme, eren masovers d'una casa propietat de l'empresari barceloní Joaquim Sindreu Estruch. Sindreu havia comprat amb els guanys de la primera guerra mundial una gran quantitat de terrenys i masies a la Conca de Tremp, per explotar els boscos i extreure'n fusta per alimentar la puixant indústria catalana. Era, per tant, l'amo d'una sèrie de masoveries rurals. El 1939 Sindreu va ser assassinat per milicians republicans que fugien cap a la frontera. El seu fill, Carles Sindreu, periodista i literat, no estava tan interessat en les explotacions agràries del Pallars, i aquestes van caure en un buit de poder. Llavors va venir el desastre: un altre matrimoni de masovers de Carreu, l'Eusebi i l'Amàlia en la novel·la. Tenien la masoveria a uns pocs minuts en carro. Actualment només hi queden un grup de pedres del que havia estat casa seva, enmig d'un prat prop del poble abandonat d'Herba-Savina, el principal nucli on va transcórrer la història narrada per Pep Coll. Les dues famílies de masovers discutien des de feia temps el dret sobre una part de la terra de les masoveries. Sense el cacic fent d'arbitre en el litigi, la rancúnia va anar creixent fins que va esclatar de la manera més desastrosa possible.
Amb Dos taüts negres i dos de blancs, Pep Coll ha escollit un narrador quasi omniscient, que, amb una certa distància i fredor narrativa (la història ja és prou punyent per ella mateixa), focalitza cada capítol en un personatge diferent: des de l'empresari Sindreu, que situa la història en el seu context social, fins a posar-se també en la pell dels mateixos assassins i el de les víctimes, buscant les motivacions profundes d'uns i altres. Aquesta tècnica ja la va utilitzar Pep Coll en la seva anterior novel·la, Nius, publicada fa dos anys i també ambientada al Pirineu, territori que ha convertit en la seva principal font d'inspiració.