L'amenaça fantasma

Resulta molt curiós que amb menys de quatre mesos dues pel·lícules especulin sobre un possible atac terrorista a l'interior de la Casa Blanca. Primer va ser Objetivo: la Casa Blanca; ara arriba Asalto al poder, en la qual els terroristes posen bombes al Capitoli, ataquen l'interior de la Casa Blanca i posen en crisi tot el país. El responsable d'aquesta segona versió és Roland Emmerich, especialista en productes catastròfics que amenacen la integritat americana i que ajuden a augmentar l'adrenalina. Si fa uns anys, a Independence Day, el Washington Memorial queia enderrocat pels extraterrestres, aquest cop els terroristes s'hi infiltren.

Resulta curiós veure com les dues pel·lícules sobre el mateix tema necessiten crear la figura d'un responsable de seguretat que s'encarrega de salvar el país i de convertir-se en el nou heroi individual que combat el mal. Mentre que en la pel·lícula d'Antoine Fuqua l'heroi era un especialista en seguretat amb un passat tèrbol, en la versió de Roland Emmerich l'especialista és un guarda sense feina que visita la Casa Blanca acompanyat de la seva filla. La presència d'una nena d'onze anys que va al lavabo en el moment en què els terroristes treuen les seves metralladores dóna a aquesta nova versió un plus sentimental que augmenta l'adrenalina. No cal dir que en una pel·lícula de Roland Emmerich tot resulta més que previsible, que la fórmula del guió es estereotipada i que els tòpics no paren d'acumular-se d'escena a escena. Probablement qualsevol psicoanalista arribaria a la conclusió que les dues pel·lícules no fan més que desvelar una mena d'amenaça fantasma.