La boda del meu germà petit

El director Daniel Sánchez Arévalo i tot el repartiment de La gran familia española van saber dilluns passat, a Barcelona, durant la presentació a la premsa d'aquesta comèdia, que és una de les quatre precandidates a representar l'Acadèmia del Cinema Espanyol als Oscars (per ser més precisos: a l'Oscar a la millor pel·lícula en llengua no anglesa). Estem, doncs, davant d'un dels millors títols de l'any, segons el parer dels acadèmics. Lentament, es va produint un relleu generacional i ja no són els habituals Almodóvar, Trueba, Amenábar o De la Iglesia els que capitalitzen premis i reconeixements a l'Estat espanyol, sinó gent com ara Sánchez Arévalo (nascut el 1970) o Santiago A. Zannou (1977), per citar el seu contendent més jove, que ha estat preseleccionat per Alacrán enamorado. Una generació que, si traiem conclusions de les quatre finalistes d'enguany, aposta pel cinema de gènere i pel retrat social, més a través de la metàfora que de l'acostament realista.

Aquest és el plantejament de La gran familia española, una comèdia costumista que ens presenta una família emmirallada amb els Pontipee de Set núvies per a set germans (el pare i la mare volien tenir set nens i n'acaben tenint cinc), el dia del casament del més petit de la casa. És també el dia de la final del mundial de Sud-àfrica, i amb els convidats reunits en un cortijo, els clàssics embolics del cinema de bodes (ara em caso, ara no, al nuvi li agrada l'altra, el seu pare té un atac...) avancen en paral·lel a les hores prèvies de la final i durant el partit i la pròrroga entre Espanya i Holanda, que va culminar amb el famós gol d'Iniesta a passada de Cesc.

Els jugadors de la selecció estatal van assistir a la preestrena de la pel·lícula i, si bé és cert que durant la pel·lícula hi ha crits d'“Espanya! Espanya!”, se sent l'himne i es veuen banderes i samarretes espanyoles, la proposta de Daniel Sánchez Arévalo no és ni una pel·lícula de futbol ni una mena de càntic patriòtic. Encara que el cineasta expliqui, en la memòria de direcció, que “la Roja ens va donar una lliçó d'autoestima, de valentia i talent, que ens va fer creure que un món millor és possible”. Com en els seus tres llargmetratges anteriors, Azul oscuro casi negro (2005), Gordos (2009)i Primos (2011), el cineasta signa també un guió original. En aquest cas, es proposa l'objectiu de retratar les diferents generacions de la societat espanyola, des del pessimisme i la frustració dels més grans fins a l'empenta de les generacions més joves, que creuen que són capaços de tot (és evident aquí la metàfora futbolística: les dècades de fracassos abans de guanyar el mundial).

Daniel Sánchez Arévalo pinta aquest retrat de família a través d'una sèrie d'arquetips: el pare enamorat de la dona que el va abandonar, aferrat a un passat que mai no tornarà (Héctor Colomé); el germà gran arruïnat per la crisi (Antonio de la Torre); el metge idealista i decebut, que va fugir a l'Àfrica amb una ONG (Quim Gutiérrez); el descarat germà petit, que el mateix dia que fa 18 anys es vol casar amb la noia dels seus somnis (però no té clar quina és)... Les actrius Verónica Echegui, Arancha Martí i Sandra Martín completen el repartiment d'una comèdia de protagonisme coral, que entra a estones en el terreny del musical i del vodevil. Mentre la selecció de Casillas, Xavi i Villa juga la final contra un equip que reparteix llenya, la família s'enfronta a un repte dels més grossos: superar els seus propis fantasmes.