CRÍTICA
Imma merino
Presència del flamenc a la ciutat
En reveure B-Side (2008), la primera pel·lícula d'Eva Vila, m'he adonat que la rumba catalana només es fa present amb la participació del grup Papawa (i sobretot del seu cantant Peret Reyes) en aquesta aproximació de la documentalista a una diversitat de músiques que circulen per Barcelona sense exhibir-se en l'aparador més visible i, de fet, audible de la ciutat. Tant és així que he pensat que, contràriament al meu propi supòsit que Bajarí estira un de tants fils musicals i vitals que B-Side posa en relació a través de la continuïtat del seu muntatge, la segona pel·lícula d'Eva Vila parteix de la pràctica absència del flamenc (fins i tot es discuteix que la rumba catalana ho sigui pròpiament) en la seva proposta anterior.
En canvi, creant la seva pròpia identitat, Bajarí (‘Barcelona' en caló) vol fer visible la presència del flamenc a la ciutat explorant una línia de transmissió entre la comunitat gitana, en què la figura de Carmen Amaya continua essent referencial cinquanta anys després de la seva mort. Fins i tot en el cas d'un nen de cinc anys que, descobrint-la en una projecció a l'aire lliure de la pel·lícula Los Tarantos, es posa a ballar instintivament en les imatges inicials del film d'Eva Vila. Però, a més, amb la presència de les ballarines Kerime Amaya i Mercedes Amaya (mare de la primera i neboda de la mítica bailaora nascuda ara fa cent anys al Somorrostro) s'aborda una transmissió familiar desarrelada en la mesura que elles formen part d'una branca dels Amaya que va quedar-se a viure a Mèxic. El cas és que, en una zona genèrica incerta en què el documental es construeix amb una voluntat de relatar, Bajarí es configura amb un nen que vol ser bailaor (Juanito Manzano) i una bailaora mexicana (Kerime Amaya) que, arribada a Barcelona, s'integra en un espectacle que gesten uns músics de flamenc per a unes festes de la Mercè. Aquests últims també són personatges de la pel·lícula, que guanya en intensitat quan hi apareix Mercedes Amaya, que sembla que doni ànima a les imatges mentre busca a la ciutat la presència del fantasma de la seva tia Carmen Amaya.
Continuïtat, transmissió
Entre les dues pel·lícules que ha realitzat Eva Vila hi ha, en tot cas, una continuïtat o un lligam: l'exploració en les formes de la transmissió. A B-Side hi ha diferents escenes relatives a classes de música o a la relació que s'estableix entre mestre i alumne. Però qualsevol músic, a més, forma part d'un corrent incessant sense que, potser, sigui absolutament conscient de totes les fonts que el nodreixen. El tema de la transmissió, que també es relaciona amb la capacitat expressiva i comunicativa d'un gest artístic, planteja diferents qüestions que mai no poden acabar-se de respondre, entre les quals: què es pot ensenyar o què es pot aprendre? Què deixa empremta? Què inspira i fertilitza? Hi ha experiències que circulen lligades a una determinada cultura? Què fa que un reconegui una vocació artística? D'on surt allò que fa que sentim un misteri que emociona i trasbalsa? Aquestes qüestions són latents a Bajarí i això fa que, sense declaracions transcendents i més aviat cobrint-se amb la lleugeresa i fins l'humor amb què respira la pel·lícula, abordi alguna cosa misteriosa i escàpola. Els habitants de Bajarí sembla que busquin una força mentre ballen, toquen i canten. Alguna vegada potser la troben i ho podem sentir. Fent la seva pròpia recerca d'alguna cosa incerta, la càmera d'Eva Vila hi era per testimoniar-ho amb mirada cordial i actitud vital.