Natura morta amb podridura

Hi ha una marca de la casa, el que en podríem dir “literatura de Frontera”, que és la voluntat d'explorar, en cada nou llibre, un problema moral. En aquesta història sobre el món de l'art (i el del frau), la mare dels ous està a saber fins on pot arribar a actuar la impostura i fins on pot mantenir-se, un artista, íntegre i autèntic.

Néstor Salvatori, un argentí trasplantat a Mallorca, és el mestre del títol, un pintor ja vell que ha fundat el seu propi taller perquè les pintures que crea, malgrat haver cedit a les modes del mercat, no li permeten viure “à son aise”. Té dos deixebles avantatjats: d'una banda, un jove artista que voreja sempre el precipici, i que en deixa constància en cada una de les seves teles, verdaders pressentiments de la ruïna final i de la pròpia desaparició. I, de l'altra, el narrador, fill d'una família distingida, d'un matrimoni amb possibles, la mare del qual havia mantingut una ambigua relació amb Salvatori (que n'ha pintat un retrat esplèndid).

Els primers capítols ens reserven valuoses reflexions sobre l'ambició de l'artista (i, també, sobre els seus límits), sobre l'art d'“aprendre a mirar”, sobre el projecte vital empeltat d'art (“la pintura nodria, no sempre de manera explícita, la meva visió del món, modificava els meus judicis sobre les coses”), sobre la bellesa (que “uneix més les persones que un dinar de Nadal”). Són pàgines que aborden una de les realitats de l'art: la de l'expressió sublim. Talment com si l'art visqués lluny del mercat.

De seguida, però, entren en acció un periodista molt espavilat que crea tendència i un metge sense escrúpols que es dedica a fer quartos a base d'especulacions fraudulentes. I aquells passatges ecfràsics, bellament descriptius, passen el relleu a uns altres en què s'explica una conxorxa que es va fent més i més espessa, com les raons profundes de l'art es van fent més i més irrellevants. Es tracta de crear un monstre que serveixi per enriquir-se ràpidament. És aquí que la ploma de Frontera es torna més àcida, encara que, de tant en tant, el lector pugui pensar que la denúncia és una mica previsible. Al capdavall, es pretén crear ex nihilo un nou Miquel Barceló, per a la qual cosa tots els elements que hi estan implicats s'arromanguen i comencen a treballar: el metge, amb els seus contactes; el periodista, amb la seva pàgina influent; el mestre Salvatori, que, fent honor al seu cognom, rescatarà el que bonament pugui de l'alarmant manca de talent i de projecte del nou artista cridat a somoure els fonaments del món de l'art. La decepció del narrador respecte del mestre ja està continguda en el títol.

Frontera ens arrenca, ara i adés, un somriure: per exemple, amb les frases extretes d'una crítica firmada per un nom de referència, en què es defineix així l'art de la nova sensació pictòrica: “bullent de sexe i de mort, que s'expliquen i es justifiquen l'un a l'altre”. De tant en tant, ens estira una ganyota, perquè el femer en què ens endinsa no pot sinó esgarrifar-nos. Particularment, la novel·la no m'ha commogut, però m'ha fet plantejar (o replantejar, més ben dit) aspectes del món especulatiu de l'art que tenen una importància capital. En aquest fragment, per exemple, hi ha –resumida– la intenció de l'obra: “El nucli de la qüestió s'exposava sense embuts: assolir uns guanys colossals per mitjà d'una estafa, d'un delicte no ben tipificat que, a més, tindria lloc en allò que se'n deia ampul·losament el món de la cultura, on res no era refutable i on poques autoritats en la matèria eren insensibles a l'afalac i al suborn”. Clar i català.

Novel·la ben construïda, i ben escrita, certament, sense manierismes. Hauria calgut, això sí, estalviar-hi algun error. Sobretot aquell “un tant”, que grinyola tant, i, potser, reescriure-hi alguna frase escadussera que no acaba de ser gaire afortunada: “El col·leccionisme extern no s'hi va involucrar tant com les expectatives havien permès esperar”.