Un tresor al bosc

S'agraeix molt que un músic et sorprengui, sobretot quan acumula ja molts anys en aquest ofici i sembla haver mostrat ja totes les seves cares. Així que quan dissabte a la nit vam entrar a l'envelat negre del complex de L'Atlàntida del Mercat de Música Viva de Vic, tots ens vam quedar amb una cara de genuïna sorpresa i un somriure als llavis quan vam descobrir que l'escenari s'havia convertit en una autèntica selva, plena de plantes que pràcticament amagaven la bateria, els teclats, els micròfons i els cables. Però el gran impacte encara no havia arribat: es va produir quan Refree i els seus músics van entrar en el bosc i, després que sonés la màgica i estrambòtica introducció coral del seu nou disc, Nova Creu Alta, el quintet va iniciar l'espectacular aquelarre elèctric que amaga el nou treball de Raül Fernández, músic i productor d'infinits recursos que, després d'una llarga etapa més acústica, sembla haver despertat el monstre amistós que porta a dintre per retornar als seus orígens hardcore amb Corn Flakes i anar molt més enllà, en una espècie de trobada impossible entre King Crimson i Fugazi. I per què no?

Va ser un concert d'una rara i magnífica intensitat, amb el baixista Miquel Sospedra barallant-se literalment amb les plantes que l'envoltaven i el teclista Xavi Lloses, recent guanyador del premi Puig-Porret, disparant efectes marcians des de les alçades mentre Refree dirigia la cerimònia elèctrica amb algunes, poques, treves melòdiques per a l'espectador (Avui ho he vist), al qual li va prometre en broma alguna planta per fumar, però li va acabar oferint un tractament de so i llum més excitant que qualsevol droga. Si Refree toca a prop de casa vostra, no us ho perdeu.

La nit va començar dissabte a L'Atlàntida amb la molt esperada presentació en directe del segon disc de La Iaia (On és la màgia?), un grup que jugava a casa, ja que com va dir el seu cantant, Ernest Crusats, ell viu molt a prop de L'Atlàntida i fins i tot hi havia treballat com a acomodador. “Aquestes cançons les vaig fer a uns 500 metres d'aquest lloc.” Seguint les regles del mercat, el trio va basar el concert en el nou disc, del qual va interpretar nou cançons amb títols com ara Accident!, On ets Matilda?, L'arbre que vol ser humà, El meu gos se'n va, L'ós i El nen de les estrelles. Si alguna vegada La Iaia va ser un grup de folk pop, ara el folk ha caigut definitivament de l'etiqueta per deixar pas a un pop dens i amb més pes dels teclats, amb regust a tecno-pop dels vuitanta, reforçat per tres boles de miralls i uns jocs de llums i làsers molt efectistes. Quan Crusats va baixar a la platea a abraçar la seva iaia va sonar l'ovació més sorollosa d'una nit en què el grup vigatà va tenir tot el suport dels seus veïns en aquesta nova aventura. Després de l'apoteòsic final amb la seva ja coneguda Declaració de principis, La Iaia va animar el públic a comprar, per 3 euros, fragments d'un gran puzle que reproduïa la portada del nou disc, amb uns codis que permeten escoltar-lo en exclusiva per internet abans de la seva edició.

Una altra estrena destacada del dissabte va ser la del nou disc de 08001, No pain no gain, amb un so més internacional i difícil de relacionar amb el Raval o amb qualsevol altre barri o ciutat del món, però amb dues grans veus, Ghetto Priest i Nikol Kollars, i una banda molt sòlida comandada des de l'ombra per Julián Urigoitia.

Per acabar la nit, just abans d'entrar en el món dels somnis amb Anímic, el visceral cantant gironí José Domingo va donar tot el que tenia i més en un concert farcit de passions molt humanes, de tango i rumba bastards i rock fusionat amb la veu flamenca de Jordi Fornells, en un final apoteòsic en què Domingo va baixar a la pista per cantar amb Mazoni, entre el públic.