El De la Iglesia més sobrenatural

Després d'unes quantes pel·lícules de funcionament desigual en taquilla, Álex de la Iglesia sembla disposat a recuperar el favor del gran públic amb Las brujas de Zugarramurdi, una espectacular comèdia fantàstica amb l'esperit de films com El Día de la Bestia protagonitzada per actors tan populars com Hugo Silva i Mario Casas.

La pel·lícula ha participat a concurs en la 61a edició del Festival de Sant Sebastià que finalitza demà. Allà, De la Iglesia va confessar a un grup de periodistes –entre els quals El Punt Avui– que “per una banda m'encanta que diguin que ha tornat l'autèntic Àlex de la Iglesia. Hi ha ocultisme, monstres i un to més sortit de mare que en les meves últimes pel·lícules. Però també em toca els collons, sembla que només agradi si faig pel·lícules embogides”. El cas és, de tota manera, que “aquí m'he deixat portar pels meus gustos i obsessions. He disfrutat molt fent-la i crec que això és bo, ajuda que la resta també disfrutin”.

La trama de Las brujas de Zugarramurdi arrenca amb un atracament maldestre, segueix amb una fugida i acaba amb una orgia de sang i fets sobrenaturals, amb un còctel de referents cinematogràfics que van de The Wicker Man a Obert fins a l'alba (“una comparació òbvia, tot i que finalment no tenen res a veure”) o les produccions de terror de la Hammer. “També té molt de Los Goonies i de La matanza de Texas, tot i que al final és bàsicament com una comèdia d'Abbott i Costello. I també he ficat referències no cinematogràfiques, per exemple a les societats gastronòmiques basques.”

A més, la pel·lícula beu molt també del folklore popular basc i de la creença en l'existència de bruixes: “Al País Basc se celebraven aquelarres fins a finals dels anys cinquanta. Els americans fan pel·lícules sobre Halloween o la Fada de les Dents sense plantejar-se si a la resta del món els entendrem.” Per a la documentació sobre la pel·lícula, De la Iglesia es remunta a la seva pròpia biografia: “Jo he estudiat filosofia, hermenèutica i antropologia, i hi ha llibres que hauria d'haver llegit a la universitat i no ho vaig fer. Però els he llegit més endavant, i els he fet servir.”

Un dels principals reptes que ha plantejat Las brujas de Zugarramurdi ha estat el desplegament d'espectaculars efectes especials que llueix, sobretot en un clímax final on apareix un monstre gegantí inspirat en la Venus de Willendorf. “Hem estat dos anys i mig –explica el director basc– treballant en aquesta idea i pensant com podria ser el monstre. Era molt atractiva la idea de plantejar-se fer alguna cosa diferent a qualsevol altre que s'hagués fet abans al cinema espanyol; no estem acostumats a treballar amb efectes especials, i aquesta era l'escena més ambiciosa que mai s'hagués plantejat en aquest sentit. No he inclòs els efectes especials per atraure més espectadors, però qualsevol cosa que sumi està bé.” Tot seguit matisa irònicament que “jo hauria preferit fer la pel·lícula sense recórrer als efectes especials. Però vaig fer càstings per trobar una dona amb una alçada de diversos'uns quants metres i amb unes tetes gegantines i no en vaig trobar cap”.

Un cop estrenada la pel·lícula, el cineasta diu que ja té ganes “de fer una altra comèdia molt aviat, em sento fatal si no estic treballant”.