Menys gloriosa del que sembla

Gloria és una dona xilena separada que, a prop de la seixantena, sembla buscar un home, ni que sigui per una nit, mentre beu copes en sales de ball que fan present l'avorriment al qual condemnen certes formes d'oci. D'home en trobarà un, que sembla que l'estima, però que amaga alguna cosa dels seus vincles familiars mentre assegura que està separat, si bé les filles hi mantenen una dependència de la qual reconeix que no és capaç d'escapolir-se. Aquesta Gloria és l'heroïna del director Leilo, que li concedeix un final èpic, suposadament alliberador, al ritme d'una coneguda cançó homònima que convida a seguir-la amb aplaudiments, una heroïna, però, que se la imagina amb una vida petita que correspon a una imatge tòpica d'una dona madura i separada que, amb els fills ja grans, intenta posar remei a la seva solitud.

Gloria, però, té els seus ganxos i el millor és la interpretació subtil de l'omnipresent Paulina García, premi a la millor actriu en la darrera Berlinale. També hi ha el ganxo d'un humor que es vol fi. Però sobretot vol enganxar (i ho fa) amb les formes calculades, massa calculades i mesurades, com les escenes sexuals que mostren només una miqueta dels cossos madurs dels seus protagonistes, d'una producció feta per complaure i no incomodar.

Fins i tot sembla calculat el lament polític de qui diu que Xile és un país que, lliurat al neoliberalisme, està pensat des d'un altre lloc sense que els seus habitants tinguin la possibilitat de decidir-lo i construir-lo. A més, arriba a negar la seva forma narrativa quan, cap al final, mostra tot allò que havia amagat i que per això mateix no revelarem. És així que va fent-se explícita i evident sense que li procuri a Gloria un moment poètic.