Tomba òrfena
L'arquitecte Lluís Domènech i Montaner no descansa al panteó familiar del cementiri de Canet tot i tenir-hi una làpida amb el seu nom
L'enterrament a Canet s'hagués interpretat com un clam al catalanisme, amb Primo de Rivera
Al cementiri de Canet de Mar, en un espai reservat als panteons, s'hi aixeca prop de l'entrada una estructura funerària senzilla de pedra que pertany a la família de l'arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner. A banda i banda, hi ha les tombes de l'esposa, Maria Roura, i de dos dels fills, Ricard i Pere. La làpida amb el nom de Lluís Domènech i Montaner, però, encapçala un espai buit. Les despulles del personatge es troben en un nínxol del cementiri de Sant Gervasi, on el personatge va ser enterrat poc després de morir en un hospital de Barcelona l'any 1923. El fet, sorprenent però no desconegut pels estudiosos de l'arquitecte, ha tornat a l'actualitat després que l'Ajuntament de Canet ha anunciat la voluntat de recuperar les restes de Domènech i Montaner. El regidor de Cultura, Pere Xirau, explica que el procés tot just s'ha engegat i que es buscarà “en tot moment la complicitat de la família”. L'objectiu prioritari és poder traslladar les despulles –que haurien de ser autentificades amb proves d'ADN– l'any que ve, coincidint amb la càrrega simbòlica que comportarà el 2014 i incidint en les profundes conviccions catalanistes de qui, a banda d'arquitecte, també va ser un membre destacat de la Lliga Regionalista i va presidir l'assemblea que va redactar les Bases de Manresa.
Però, què va motivar que Domènech i Montaner, amb forts lligams amb el municipi maresmenc i que hi va viure de forma permanent quan es va jubilar, no fos enterrat al panteó familiar? L'historiador i membre del Centre d'Estudis Canetencs Carles Sàiz explica que els fets convulsos al país durant la mort de l'arquitecte van acabar marcant el seu destí. “El setembre del 1923 s'imposa la dictadura de Primo de Rivera, i Domènech mor al desembre. Era poc recomanable traslladar el cos a Canet perquè l'enterrament s'hagués interpretat com un clam al catalanisme”, exposa. Tot i això, la voluntat del creador del Palau de la Música de descansar a la població semblava prou clara. “Al cementiri també hi és enterrat, en un nínxol a part, el seu fill Lluís, que va morir de ben petit, i la seva mare”, constata Sàiz.