Arrels i modernitat

Francisco Leiro (Cambados, Pontevedra, 1957) exposa a la Marlborough de Barcelona (carrer València, 284; fins al 6 de novembre). És un dels artistes de la galeria. Leiro és escultor. I sorprèn encara aquesta denominació quan l'escultura es troba en una situació precària dins de la precarietat global del mercat de l'art. Leiro és un dels noms artístics destacats de la generació que va irrompre als anys vuitanta amb potència a l'Estat espanyol i la seva supervivència artística rau en la singularitat del seu treball, que ha pogut saltar de moda en moda conservant la seva vigència.

De sempre, l'artista gallec ha volgut trencar la rigidesa, poc adequada als temps actuals, que va imposar l'ús de materials industrials –que ell mateix va utilitzar, com era preceptiu als vuitanta–. També ha sabut adaptar a un territori més flexible el plantejament d'escultura instal·lació de les dues darreres dècades del segle passat, en què per influx del conceptual i per l'exagerament del minimalisme –que ho va deixar de ser– l'escultura va explorar uns espais de gran ocupació mental i física. Aquesta opció va deixar d'estar en voga, més que per criteris artístics, per raó de viabilitat comercial en el mercat.

Leiro, que a Catalunya té obra al Macba i a la col·lecció de la Fundació La Caixa, és el que és el seu treball. Escultures de fusta, material càlid, tradicional. Però amb una mirada moderna i sarcàstica. Leiro, home d'arrels, home cosmopolita. Tant és així que quan als vuitanta molts creadors europeus van instal·lar-se a Nova York, que és on s'havia de ser per estar al rovell de l'ou, ell també ho va fer. A la Gran Poma hi va viure uns anys alternant amb estades a Galícia. Ara hi torna sovint perquè encara és una ciutat que activa els circuits de les idees i la creativitat. Com que anar amunt i avall portant escultures pels aeroports és tan poc recomanable com dur unes tisores a l'equipatge de mà, Leiro torna de les estades a Nova York amb molts dibuixos i maquetes que després, amb el suggeriment de la fusta, es transformaran en escultures.

A l'exposició es poden veure alguns d'aquests dibuixos pintats amb aquarel·les. El sentit trencador, que no estableix línia de diferència entre el que és sacre i el que és profà, entre la modernitat i el classicisme, el trobem en els dos Lázaro (el 3 i el 5), en què Llàtzer, el personatge bíblic, té una mica de conflicte amb el seu fèretre. No queda clar si abans o després de la resurrecció, però sí que és cert que és una gran ironia sobre la vida i la mort. Aquestes dues peces són tridimensionals però pensades per posar-les a la paret, potser per la creixent urgència que té l'escultura d'ocupar espais domèstics accessibles. En la mateixa línia podríem situar tres peces més: No brexo, En Mourente i Vizoso, uns relleus que pengen de les parets de la sala i que evoquen escenes de classicisme camperol i bucòlic.

Una gran peça que ocupa bona part de l'espai de la sala és Distraído, un personatge que cau a les flames representades amb pi vermell. Aquesta peça és una prova més del territori conceptual de Leiro, on es barreja una mirada irònica de la vida, una mica de perplexitat sobre el que l'envolta i una reminiscència d'educació catòlica que fa que moltes de les seves obres tinguin un punt d'estampa bíblica, que en aquest cas podria ser les flames de l'infern.

Entre el costumisme i el surrealisme es mou el conjunt escultòric Monteagudo (1, 2, 3 i 4), format per quatre figures humanes que podrien funcionar individualment. Quan interactuen totes quatre peces l'espai d'exposició s'omple de noves significacions, de converses i, també, de silencis. L'herència actual surrealista li prové dels seus inicis, a mitjan setanta, en què va participar de l'activitat del grup artístic Foga que tendia a conrear aquest corrent.