Col·lecció Santos Torroella: art i ciutadania

La notícia de la intenció de compra per part de l'Ajuntament de Girona de la col·lecció d'art contemporani Santos Torroella ha generat una certa polèmica molt centrada inicialment en l'anàlisi de costos i beneficis d'una inversió en art contemporani. Cal partir de la base que participar en la vida cultural és un dret fonamental universal reconegut en la Declaració de Drets Humans i en el Pacte pels Drets Civils, Econòmics i Socials en el seu article 15: tota persona té dret a participar lliurement en la vida cultural de la comunitat, a gaudir de les arts i a participar i beneficiar-se del progrés científic.

Volem recordar que l'any 2009 el Consell pels Drets Econòmics, Socials i Culturals especificava, en la seva observació n. 21, què vol dir participar en la vida cultural i com les polítiques culturals han d'intervenir en aquest sentit. Es parlava de tres aspectes fonamentals que les polítiques culturals han de garantir i promoure: participació, accés i contribució.

En el mateix document s'assenyala que un dels elements claus de la participació és “l'acceptabilitat”: implica que les lleis, les polítiques, les estratègies, els programes i les mesures adoptades pels poders públics en relació amb la cultura han de ser formulades i aplicades de tal manera que siguin acceptables per a les persones i les comunitats. En aquest sentit, s'han de celebrar consultes amb aquestes persones i comunitats a fi que les mesures els siguin acceptables.

Pel que fa a garantir l'accés concret: l'accés a la vida cultural comprèn, en particular, el dret de tota persona (sola, en associació amb altres o com a comunitat) a conèixer i comprendre la seva pròpia cultura i la dels altres, a través de l'educació i la informació, i a rebre educació i capacitació de qualitat amb respecte a la seva identitat cultural.

Els serveis i projectes educatius dels museus gironins no es caracteritzen per dedicar un pressupost destacat ni recursos humans suficients per complir la seva funció social. En general, aquests serveis “públics” tendeixen a ser autofinançats pels mateixos usuaris i en pocs casos s'assumeixen com a tasca i responsabilitat prioritària dels museus. Són prestats per petites o mitjanes empreses caracteritzades per una gran dedicació i vocació més que per la seva voluntat d'obtenció de beneficis econòmics.

Aquestes empreses assumeixen una responsabilitat social que no els pertoca només a elles i són considerades sovint actors secundaris del museu. Tenen clar i no obliden la seva contribució a un dret cultural però també reivindiquen tant com exigeixen el compromís de l'administració pública en l'aposta per l'educació als museus i la formació de ciutadania. En aquests darrers anys, la crisi i la menor capacitat de despesa de les famílies han reduït notablement la participació dels nens i nenes, dels joves i de la ciutadania en aquestes propostes plantejades com a “ofertes”.

Les arts eduquen i formen. La importància d'aquest vessant educatiu és avui destacada per totes les investigacions en els camps de l'ètica i la filosofia, la psicologia, la neurociència i la pedagogia. L'educació estètica, artística i emocional és fonamental per afrontar els reptes de futur dels nens, nenes i joves i és el que, amb més certesa, pot garantir la participació de tots i totes en la vida cultural garantint la cohesió social i la construcció de convivència des del diàleg intercultural. Cal garantir l'accés turístic i la participació del sector comercial i hoteler (molt important sens dubte) però també la participació de la resta de la ciutadania d'acord a un projecte de cultura i ciutat que prevegi el vessant educatiu i de formació de les arts que és la manera de garantir, de veritat, l'accés a la cultura i la participació social.