El hòbbit desperta el drac

En consonància amb els vents que bufen a Hollywood, Peter Jackson va decidir convertir El hòbbit, una novel·la de J.R.R. Tolkien de menys de 300 pàgines, en una trilogia que acabarà sumant més de vuit hores de metratge, i que desplega i subdivideix trames, afegeix personatges i escenes i recupera alguns dels protagonistes d'El senyor dels anells, la trilogia que va dirigir el mateix Jackson. Avui arriba a les nostres pantalles la segona de les tres pel·lícules, El hóbbit: La desolación de Smaug, i per primera vegada des que Jackson adapta l'univers de Tolkien (La germandat de l'anell data del 2001), la pel·lícula no s'ha doblat al català, com es va fer amb la primera part.

La narrativa d'una trilogia com aquesta, en què la història principal se subdivideix, condiciona per força el contingut de cada part. Si a la primera vam assistir a la presentació dels personatges, La desolación de Smaug es limita a fer un petit pròleg per recordar-nos de què va la història (el mag Gàndalf convenç el nan Thorin que ha de recuperar el tron i el regne que li pertanyen) i entra de ple en l'acció. Primer, amb els tretze nans, el hòbbit Bilbo i Gàndalf fugint dels orcs i refugiant-se a casa de Beorn, un personatge mig ós i mig humà. Després s'endinsen en el Bosc Negre, on s'enfronten a aranyes gegantines i són fets presoners pels elfs, mentre Gàndalf busca el Nigromant, un poderós bruixot que conspira per reunir totes les forces del mal i dominar la Terra Mitjana. El drac Smaug apareix per primera vegada i, si bé en algunes escenes els nombrosíssims efectes digitals de la pel·lícula es fan evidents, la creació d'aquest animal mític és d'una perfecció tècnica enlluernadora.

No cal dir que, en l'afany de potenciar i afegir escenes espectaculars i omplir tres films dels llargs, se n'ha ressentit la fidelitat a la novel·la publicada per Tolkien el 1937. Entre les seqüències d'acció, destaquen especialment la lluita contra les aranyes del Bosc Negre; la fugida dels nans dins d'unes bótes per un riu d'aigües braves, amb les ribes infestades d'orcs (potser el més semblant a un videojoc que ha rodat mai Jackson), i sobretot la trobada del hòbbit Bilbo i els nans amb el drac Smaug, resolta en una escena llarguíssima. Pel que fa als actors, destaquen els tres mateixos de la primera part, Ian McKellen (Gàndalf), Martin Freeman (Bilbo) i Richard Armitage (el rei nan Thorin); guanya més paper el nan Kili (Aidan Turner); es recupera l'elf Légolas (Orlando Bloom), un dels principals personatges d'El senyor dels anells, i, buscant la complicitat dels fans de Perdidos, Evangeline Lily (que feia de Kate) hi interpreta una bella i intrèpida elfa.

En resum, la segona part d'El hòbbit ofereix un grapat d'actors amb bastant sex-appeal (sis d'ells formen part de la llista de les 100 estrelles més sexis del 2013) i molts efectes especials, en una història que, més que fidel a la novel·la de Tolkien, encaixa a la perfecció en la Terra Mitjana creada per Peter Jackson.