Miró cap al futur

L'univers de Joan Miró s'arrela fortament a la terra i s'enlaira cap al cel. No és estrany que recentment des de la Fundació Miró de Barcelona s'hagi impulsat que un asteroide del sistema solar porti el nom de l'artista. De la mateixa manera, Miró es mou entre allò local i allò universal. Aquesta era la naturalesa d'aquest home menut, tímid i de mirada viva però d'ànima poderosa. Només des d'aquests convenciment primigeni és possible crear una obra de la immensitat de la mironiana. El cercle es tanca de manera perfecta en Joan Miró perquè l'artista es va mantenir coherent al seu llenguatge estètic –absolutament nou i revolucionari–, a la poesia i al seu contacte compromès amb la societat i amb el moment històric que li va tocar viure.

Joan Miró (1893-1983) va morir als 90 anys el dia de Nadal a la seva casa de Palma. Han passat trenta anys. Com a bon artista que es va avançar al seu temps, Miró sembla traspassar el seu segle, el XX –un autèntic segle d'or per a la revolució de les arts, de la qual ell en va ser un protagonista destacat–, per endinsar-se amb tranquil·litat en el segle XXI. Els ulls blaus de Miró miren cap al futur més que mai, amb un públic molt més entregat i obert a la seva obra i amb uns artistes que no tenen cap vergonya a declarar-se hereus de la seva obra.

La crítica d'art i col·laboradora d'El Punt Avui, Pilar Parcerisas, comenta la vigència de l'artista: “Miró aporta una actitud que mostra l'art com a rebel·lia, és a dir, el crit inconformista a la manca de llibertat. L'art com a esperança d'un canvi de valors, apostant per les coses senzilles i recordant la necessitat de no allunyar-se de la natura.” Miró, segons Parcerisas, “aporta a la sensible situació de la Catalunya del segle XXI un missatge de resistència i acció, serè i bel·ligerant alhora, des de l'art contra la història”.

El filòsof i membre de Dau al Set Arnau Puig, es refereix a la sempre comentada relació de Miró amb els infants: “La força de Miró ha consistit que ha sabut retrotraure una cultura establerta, l'occidental euroamericana, a la simplicitat primigènia dels infants.” Aquesta manera de fer ofereix “una via indicativa per als nous llenguatges dels nous temps, amb altres continguts sensibles i intel·lectuals possibles”. No és, doncs, que Miró pinti com un nen sinó “que és un artista que ofereix pautes d'alliberament”.

La crítica d'art Victòria Combalia afirma que Miró és un pintor del segle XXI perquè “introdueix a la seva obra conceptes molt radicals: un concepte nou d'espai, absolut, indefinit i intemporal; expandeix el concepte de pintura amb la seva idea d'assassinar-la, introduint el collage i l'objecte surrealista; i perquè en algunes obres Miró sembla seguir aquella pràctica zen que aspira a trobar el buit”. El resultat de tot plegat, segons Combalia, és “una obra espiritual i màgica, pura poesia que deixa córrer la imaginació”.

Per a Joan M. Minguet, professor d'història de l'art, la vigència de l'artista rau en part en el fet que encara la seva obra no és compresa per tothom. “Hi ha moltes persones que encara no accepten els signes mironians i, encara menys, que el món de l'art atorguem tant de crèdit a l'obra de l'artista. L'obra de l'artista encara genera tensions fortes. Els seu alfabet de signes, l'aparent senzillesa de les seves formes, dels seus colors, la presumpta ingenuïtat del seu imaginari... tot plegat no està concebut per al reconeixement d'una realitat que pots identificar a primer cop d'ull. Ben al contrari, les seves obres ens proposen un repte, un esforç. Miró no apel·la només als sentits, també a l'intel·lecte. Per això no és un art fàcil. I és per aquesta raó que el seu valor creix amb el pas dels anys.”

Vicenç Altaió, escriptor, traficant d'idees, exdirector de l'Arts Santa Mònica i comissari de l'Any Miró, creu que, malgrat Miró pertany a la pintura bidimensional que connecta amb la pintura primitiva, “la reactualització de l'energia i el tractament de la dona en Miró és més a prop dels físics, dels astrofísics i dels tractats de sexualitat d'avui en dia”. “Miró és vigent perquè el segle XXI es fa a través de l'anàlisi del món del cervell i de la física. A més, la complexitat i la positivitat del món de Miró fa que estigui per sobre de la seva pròpia marca”, afegeix.

El tapisser Josep Royo, que va realitzar amb Miró els seus grans tapissos, també remarca aquesta positivitat de l'obra mironiana. Per a ell, en els últims 30 anys Miró no ha fet més que créixer en importància. “Altres artistes, quan moren, la seva obra queda dispersa, però en canvi amb Miró no ha passat. Miró és viu, té alguna cosa de màgic”, diu.

El ceramista Joan Gardy Artigas, fill de Josep Llorens Artigas, col·laboradors en les ceràmiques de Miró, creu que Miró perviu més que mai.“Hi ha generacions noves que el segueixen, no es para de fer exposicions sobre ell. La seva pintura no passarà de moda”, assegura.

Per a l'artista Perejaume, l'obra de Miró “dóna proves constants de l'existència d'un món per sorgir, és matinal de mena”. “Probablement és el pintor que més he mirat i admirat, i és, d'entre aquells que no es gasten, un dels que m'han lliurat capes més fondes per anar-les-hi traient. M'ha estat satiu des de la meva adolescència fins ara mateix –afirma–. Sembla que es renovi constantment en un cicle natural propi. En qualsevol cas, la seva capacitat de donar i tenir és molt i molt notable.”

L'escultor Tom Carr confessa que quan va veure les constel·lacions de Miró als 6 anys se li va obrir “tot un univers, van ser determinants perquè fins avui encara faci el que faig, crear el meu món”. “Me n'adono que la immediatesa, frescor i rotunditat que emanen de la seva obra li donen una permanència en el temps que el fa intemporal com pocs”, diu.