Barcelona, ‘foto-popurri'

A cop d'ull

La Virreina presenta una superproducció que, en paraules dels seus comissaris, Àlex Brahim i Manuel Segade, “pretén recollir la cultura visual fotogràfica de la ciutat de Barcelona en l'última dècada” i preguntar-se per una possible identitat visual de Barcelona. Se'ns parla de cultura visual, de circulació de la imatge, però de fet la majoria de fotos exposades es presenten en el vell format, amb marc, marge blanc i estàtiques com si es tractés de pintures. Sortosament, a part dels comissaris, tres assessors de luxe han fet la feina històrica: David Balsells, Pepe Font de Mora i Juan Naranjo, posant sobre les parets del palau els autors clàssics de la fotografia de la Barcelona dels anys cinquanta i seixanta. Però si el que es vol és magnificar i descobrir els creadors de la fotografia de l'última dècada, què hi fan aquests autors dels anys cinquanta? Confirmar la imatge de la Barcelona franquista que ja s'ha convertit en un fetitxe en mans dels ulls de Colom, Català Roca, Miserachs, Pomés, Maspons, Colita i altres? Es pot atribuir als anys cinquanta l'inici de la identitat fotogràfica urbana de Barcelona? Prou que es pot anar més enllà i més lluny en el temps en aquesta consideració. O no creen imatge de la ciutat els fotògrafs de la Guerra Civil, per posar un exemple?

Ni cànon ni estils

L'exposició, més que ordenar, desordena i mescla sense encomanar-se al rigor i al coneixement, el fotoperiodisme amb l'art conceptual, el realisme dels canvis urbanístics de la ciutat amb fotògrafs que enregistren les tragèdies del món, i per acabar-ho d'adobar, se'ns parla de la fotografia de moda com d'una “expressió subcultural”. Si ens referim als noms, no hi són potser els que hi podrien ser i sí els que fa por descuidar-se o que no hi siguin. Després de la part històrica, l'exposició deriva cap a un popurri d'imatges, respira improvisació, presses, i fragments de treballs que sencers tindrien un altre sentit. Hi ha una frase al fulletó de mà que no es pot obviar: “L'exposició és una estructura narrativa que explica un sector: un relat dels usos socials de la fotografia en la producció dels imaginaris que constitueixen aquesta cultura visual que doni lloc no tant a una idea de Barcelona, sigui quina sigui, com a alguna cosa que podríem anomenar el vector barcelonès.” I es queden tan amples.

La ciutat més retratada

Després de Venècia, potser sigui Barcelona la ciutat amb més mirades sobre seu. Hi ha un intent per part d'alguns fotògrafs de fer de Barcelona la ciutat de la gent, però la realitat és que a Barcelona, com Venècia, allò que les projecta al món és la tipologia dels seus edificis, els seus racons i secrets. Visió que amb encert han fet fotògrafs com ara Humberto Rivas i Manolo Laguillo. A cop d'ull podia haver donat per a molt més. La quantitat no sempre vol dir qualitat i l'exposició és insuficient per fer callar les veus crítiques que diuen que no es fa res en fotografia a Barcelona des de l'enyorada Primavera Fotogràfica.