La ficció, excel·lent recurs per a il·lusionista

S i hi ha un element que un mag sap dominar és la ficció. Perquè és a través de l'engany, de pervertir secretament les lleis de la relació social o de la física, que un il·lusionista genera l'equívoc i, amb un polsim de serpentina, la màgia. Habitualment, els mags estan molt presoners de la seva pròpia presència; del seu vestuari de jaqueta fosca i camisa blanca (per permetre amagar allò que no convé ensenyar); d'haver de crear un discurs en primera persona mirant d'interrelacionar-se amb el públic des de l'empatia més còmplice i divertida possible. Antonio Díaz no renuncia a res. Tampoc a la presència de les seves ajudants (n'utilitza fins a tres!, un excés en aquests temps de retallades). L'encert de La gran ilusión és que els incomprensibles i enigmàtics números de màgia es presenten sota d'una cuirassa, una mena de trama que li fa de columna vertebral.

Aquest espectacle imagina que una cadena catalana ha creat un reality semblant al que es mostrava a El show de Truman, aquell home que descobreix que la seva vida meravellosa és, en realitat, una enganyifa, una sèrie en què tothom és actor i té una vida real fora dels platós. Ell, el protagonista, és l'únic que viu convençut que tot és cert fins que un dia, tossut, aconsegueix topar amb la seva barca al decorat. És com un abisme. Josep Maria Pou representa el director i ideòleg d'aquesta seqüela catalana en què Emma Vilarasau confessa que va advertir Díaz (el seu teòric fill de la sèrie) que tot és de cartró pedra. Per això, el mag surt del plató i decideix reivindicar-se com al mag que diu que és. Tots els números de màgia ho són. Ningú sap trobar-li el truc.

Molts són els mags que han reivindicat la màgia com una disciplina teatral més, farts de viure de convencions. Si el Mag Lari és un assessor habitual de fets màgics en muntatges convencionals, és cert que no té la distinció de teatre les seves creacions. Anthony Blake també ho va provar, conjurant-se amb un director. I Hausson treballa amb Herman Bonnín. La màgia és magnètica i genera la sorpresa que un gir dramatúrgic lúcid. Però també és cert que Díaz, tot i l'encert del joc de miralls dramatúrgics, no aconsegueix superar un hàbil i notable entreteniment, un exercici gimnàstic d'habilitat i d'una espontaneïtat electritzant. Un entreteniment, això sí, digne per a tots els públics.