L'aventura no és l'aventura

A l'interior d'Up semblen conviure-hi dues pel·lícules molt diferents. La primera parlaria de les erosions afectives que genera el pas del temps, de la necessitat de trencar amb els somnis petitburgesos per fer-los realitat i sobre la força que genera la possibilitat de mantenir-se fidel a un mateix. Aquesta pel·lícula carregada de malenconia sorprèn pel desig de la Pixar d'humanitzar els dibuixos animats i aconseguir que després d'unes joguines, uns peixos, uns ratolins o uns robots, siguin les persones amb les seves contradiccions vitals els veritables protagonistes de l'aventura. Aquesta gran pel·lícula humanista té els moments més brillants en els deu primers minuts del metratge, quan els creadors d'Up són capaços de resumir tota una vida en molt pocs minuts i mostrar –com ho feia King Vidor a The Crowd– que l'existència no està formada per un seguit d'escenes que ens fan oscil·lar constantment de la felicitat al drama. L'economia narrativa de les escenes inicials i la forma com introdueix l'el·lipsi en una narrativa que l'havia posada en crisi ja que semblava incomprensible per al públic infantil, són els factors més destacables d'un relat carregat de tendresa. La pel·lícula humanista, però, no triga gaire a perdre's per donar peu a una altra cosa que, segons sembla, no és res més que l'aventura, però és en el disseny de l'aventura on Up veritablement s'esquerda i no aconsegueix avançar.

De tots és conegut que el protagonista d'Up, Carl Friedricksen –un personatge no excessivament llunyà del Clint Eastwood de Gran Torino, comparació sobre la qual potser caldria aprofundir–, decideix abandonar la ciutat per viure el somni de tota la vida i arribar fins a Paradise Falls, un espai mític situat al cor de l'Amèrica Llatina. Per arribar-hi, convertirà la seva casa en un gran globus aerostàtic i farà realitat aquella màxima que la Disney ha fet tan seva, que el camí per fer realitat els somnis passa per l'elevació, per volar tal com ho feien Peter Pan, Mary Poppins i altres. El problema d'Up arriba en el moment en què s'ha de definir l'aventura, i aquesta no té cap gràcia. Els creadors d'Up decideixen dissenyar tota la trama al voltant d'un ocellot gegant, uns gossos que parlen i un vell aventurer que vol ser com una mena de Capità Nemo descafeïnat que ha de posar en crisi la humanitat. El camí cap al món de la fantasia no té cap dimensió mítica i el relat s'ha de dedicar a explotar els recursos més tronats de la 3D fent que els gossos espantin les criatures i que el públic infantil s'identifiqui amb un nen boy scout més que repel·lent. És cert que en els moments finals, quan el dolent ha passat del paradís a l'infern i quan els gossos s'han calmat, Up sembla voler remuntar per tornar a fer-nos reviure la dosi d'humanisme que s'havia perdut. La pel·lícula es posa melancòlica, critica l'estructura familiar i torna a insistir que el paradís perdut no és un lloc perdut en la infantesa, sinó que és un espai fàcilment recuperable en totes les edats de la vida. Quan ens explica tot això, però, el film ja ha acabat.