El veritable rei del ‘glam'

Dues coses em feien sentir fora de registre pel que fa a la música i l'art a la meva adolescència: m'agradaven els Beatles i Dalí. I molts artistes més. Però per a la meva generació dels setanta els Beatles eren el passat i Dalí, un artista venut als diners –pesseteru– i al franquisme –un fatxa–. Tampoc agradava gaire la seva subjectivitat artística, que consideraven –em refereixo al meu entorn de joves més o menys aïrats, moderns, progressistes i contraculturals– massa evident i d'un efectisme buit. Havia constatat el reverencialisme de Dalí amb el poder el dia que, encara sent prínceps, Joan Carles i Sofia van ser rebuts a Cadaqués pel pintor. Vaig contemplar l'escena. L'artista assegut en una cadira i els Borbons arribant amb una barca des del seu iot. Hi havia un sentit de burla en aquest fet. La monarquia saludant un excèntric artista amb barretina. Potser era fatxa i poc lleial a Catalunya en nomenar hereu dels seus béns l'Estat espanyol, però també era provocador i, com a tal, incòmode per a tothom. Evidentment no va tenir el compromís combatiu de Picasso, ni el convenciment moral de Miró, però sí que va regirar el món de les convencions establertes.

Més atractiu se'm feia quan descobria les seves relacions personals amb personatges com ara Harpo i Alice Cooper, professionals reconeguts del món de l'espectacle provocador... com Warhol, que també sentia admiració per Dalí i del qual el temps ha demostrat que n'era un deixeble. Els que veneraven Warhol i menystenien Dalí han hagut de reconèixer que Dalí va obrir el món de la performance en considerar-se part de l'obra d'art.

Aquesta reconsideració de l'artista empordanès implica també constatar com el seu rastre, més que pictòric, de personalitat, ha influït en creadors de tota mena. El Dalí sorneguer, de sexualitat capgirada, d'incitació, de deformació de les convencions, grotesc, agut, intel·ligent, comediant, hilarant i d'intencionada esquizofrènia el trobem a Sisa, Albert Pla, Albert Serra, Tricicle, Jordi Cerdà, La Cubana, Toni Albà, Evru, Joan Caselles, Carlos Pazos, Carles Congost... i gairebé a la majoria de creadors visuals, escènics, musicals que utilitzen la distorsió i la ironia en el seu treball. És part de la rauxa catalana el sentit de la vida i la creació d'un artista que va servir a Lou Reed per definir la barretina: “el barret de Dalí”.