Exigint un descans merescut

L'acte amb què se solen concebre els fills acostuma a ser divertit i estimulant, un bon exercici físic i allibera una química que arracona els problemes quotidians... una estona. És una pràctica amb un cert risc, en cas que no tinguem intencions de ser pares. I no em refereixo al contagi de malalties, sinó als embarassos. Sobretot ara que el ministre Gallardón impedeix les dones decidir lliurement sobre aquest tema.

Amb tot, hi ha molts nounats desitjats i, sovint, els pares passen per breus (o no tan breus) crisis en què els nens esdevenen una mena de tortura a prova d'esgotament, de paciència, de raonament, de violència, de suborn... Dominen els pares. O ho intenten.

Ilan Brenman ha escrit un conte breu en què plasma una petita col·lecció d'aquestes escenes en què, com a pare, creus que podràs controlar la situació... i no ho aconsegueixes. Les centra en la figura d'una mare, una amb una filla i un fill, que és sotmesa a una mena de concurs de preguntes i peticions imprevistes. Sense horari, ni premi.

Les il·lustracions de Guilherme Karsten omplen amb una sola situació, amb una sola vinyeta, cada doble pàgina. Combina els fons, dibuixats a mà alçada, amb una traçada matussera i esclarissada, amb els personatges i alguns objectes més definits, perfilats amb carbó i acolorits amb aquarel·la i retocs amb l'ordinador. Juga amb retalls de tela amb els quals estampa un sofà, una vànova, un vestit, unes cortines, una estora, un davantal... Una tècnica cada cop més estesa que dóna uns resultats força atractius.

Tornant a la mare i a la seva peripècia tan coneguda per als pares de tot el món (menys dels rics, que traslladen el patiment a les mainaderes), la dona intenta mantenir amb diferents estratègies un mínim espai d'intimitat per fugir de les exigències dels fills. Quan ho aconsegueix, però, Brenman la castiga amb un enyorament de marassa i tornem a la situació inicial. En el fons, ens agrada patir.