Desconstruint Nijinksi

El personatge de Vaslav Nijinski, un dels ballarins més mítics del segle XX, ha inspirat més d'un creador per la seva força magnètica, igual que pel seu trist final, marcat per l'esquizofrènia i l'internament en un sanatori. El mateix Maurice Béjart va inventar, el 1971, la coreografia Nijinski, clown de Dieu (Nijinski, pallasso de Déu) per a George Donn. Un dels aspectes més sorprenents del ballarí, per exemple, és que, malgrat el seu talent gairebé diví, fora de la dansa era un zero a l'esquerra, pràcticament un titella incapaç de dirigir la seva pròpia vida.

La coreògrafa catalana Maria Rovira, que també s'ha deixat seduir pel personatge, recordava en la roda de premsa de presentació d'El salt de Nijinski, ara fa un dies, que Igor Stravinsky, amb qui va treballar per a la coreografia Le sacré du printemps, el trobava simplement un ruc, un il·luminat que pretenia que els ballarins fessin un moviment en cada nota de la partitura. La seva companya artística als Ballets Russes de Diaghilev, Tamara Karsavina, simplement sentia llàstima per ell. Pel que fa a la seva relació homosexual amb Diaghilev, Rovira té la teoria que, profundament religiós com era, Nijinski va ser incapaç de pair-la.

La visió que aporta Rovira en aquesta peça estrenada el 2007, però que segueix viva gràcies a la seva qualitat, aprofundeix en la psicologia del personatge. A partir d'un estudi de les imatges que s'han preservat del ballarí (bàsicament fotografies), Rovira desconstrueix la gestualitat de Nijinski en una coreografia que presenta moments d'una gran bellesa plàstica, com ara quan sis ballarins, disposats en fila, desdoblen els seus moviments en forma de seqüència. Algunes de les posicions més emblemàtiques són les del faune a L'après midi d'un faune –que aquest setembre interpretarà al Gran Teatre del Liceu la companyia de l'English National Ballet–, a la gatzoneta i les mans rígides endavant, a l'estil grec; els braços en corona sobre el cap amb les mans entrecreuades, i els braços estesos en postura oriental, un gest que aportava al seu ball un to ben exòtic i sorprenent per a l'època.

Rovira parteix sobretot de la gran capacitat per als salts de l'artista –un salt és l'únic que va fer Nijinski quan, ja malalt, Serge Lifar el va visitar al sanatori suís on s'estava– i, per això, els ballarins exploren diferents maneres d'elevació. Dividida en una sèrie de quadres sense fil narratiu i que tenen com a únic decorat uns tubs de metall en què es reflecteix la llum, la coreografia reflexiona també sobre la seva relació amb les dones. Isabel Tapias es converteix en l'ull omnipresent de Romola Pulszky, la ballarina que va aconseguir casar-se amb ell durant una gira per l'Argentina. La seva dominació es fa evident en els moments en què Tapias és constantment alçada per la resta de ballarins. Altres passatges segueixen una mecànica entretallada i s'endinsen en altres aspectes de la personalitat del ballarí, com ara la seva bogeria i la seva extrema sensualitat.

La peça es clou amb la repetició del passatge inicial, que atorga una sensació de plenitud a l'espectacle. Molt ben interpretada per un fantàstic equip de set ballarins –es nota que la coneixen a la perfecció–, la coreografia va guanyar el premi Butaca al millor espectacle de dansa el 2008. Val la pena veure-la: s'està fins al 23 d'agost al Romea.