Salsenca?

Solivella, a la Conca de Barberà, és la capital mundial de la parla xipella, un subdialecte del català que tendim a associar amb la i, perquè els seus parlants transformen les es dels plurals femenins en is. A Solivella hi ha homis i donis, lis gallinis tenen potis i quan fan sonar les matraques, un costum sorollós que mantenen amb fervor, en diuen lis matraquis. Durant anys, els pobles del voltant se'n reien, d'aquesta i tan exòtica, però ara els solivellencs i, sobretot, lis solivellenquis, han descobert el valor de tenir un tret diferencial com aquest i no només no se n'amaguen sinó que en llueixen tant com poden.

Hi ha altres perles lèxiques que criden l'atenció, a Solivella. Per exemple, els apel·latius una mica despectius. Maixant vol dir entremaliat, xafarot equival a xafarder, un cultiot és un dropo, un garrut és un coix (i potser veí de Blancafort), una xorxa és una dona bruta i un xiquet malmirrós és malaltís. Però l'apel·latiu que em crida més l'atenció és el que apliquen a les noies que no vesteixen com cal: salsenca. Una noia s'ho sent a dir si va pengim-penjam, amb un aspecte digne de casa okupa, i la paraula no guarda cap relació amb la música salsa ni tampoc, crec, amb cap salsa de cuina. Però és l'última cosa que una solivellenca es voldria sentir dir, perquè això significaria que no només no va a la moda, sinó que vesteix ressangos, és a dir, roba més vella que l'anar a peu. I a Solivella l'única cosa que els agrada fer a peu és la passejada, que és com anomenen el viatge de nuvis. Cap núvia no hi aniria mai vestida d'una manera que li poguessin cridar: salsenca!