Contes de pel·lícula
Moltes pel·lícules de Ventura Pons s'inspiren en
la literatura catalana recent
Em va agradar més la novel·la” és un tòpic freqüent quan un llibre conegut arriba als cinemes. Albert Sánchez Piñol, autor de dues novel·les d'èxit en procés d'adaptació al cinema (La pell freda i Victus) discrepa amb contundència d'aquesta opinió: “No tenen cap relació, el cinema i la literatura són dos llenguatges diferents.” “Aquest món està ple de malentesos –continua–. Hi ha una frase feta que diu que d'una bona novel·la surt una mala pel·lícula. És fals! Hi ha molts casos de bones pel·lícules basades en novel·les dolentes. I casos com El padrí o Tiburón, de grans pel·lícules basades en novel·les mediocres.”
Més que d'adaptacions literàries en general, la intenció d'aquest reportatge és centrar-nos en les versions de contes, relats i novel·les breus, que han inspirat moltes pel·lícules famoses. La llargada importa? L'enfilall d'obres mestres que ha sorgit de peces literàries curtes sembla insinuar que sí, que és més fàcil fer una gran pel·lícula d'un text petit: Forajidos, L'home tranquil, La finestra indiscreta, 2001: una odissea de l'espai, Blade Runner... O, si més no, és improbable sentir: “Em va agradar més el conte.”
Un expert xifrava ja fa 4 anys en més de 200 els guions que ha escrit(i en alguns casos dirigit) Joaquim Oristrell, comptant els capítols de televisió. Majoritàriament guions originals.
Li preguntem perquè. “Jo normalment faig una barreja estranya entre encàrrec i original. Em truca un productor, em diu que vol fer una comèdia, però que me la pensi jo. Llavors jo surto amb les meves temàtiques i acabo fent una obra meva.” Això no vol dir que a Joaquim Oristrell no li agradi escriure adaptacions: “M'encanta agafar material d'altra gent i donar-li la volta, fer la meva versió, esbrinar perquè s'ha escrit, què hi ha al darrere, què vol dir l'autor, quin subtext...”.
Problema de producció
Aintza Serra, cap del departament de guió de l'ESCAC, opina que és un problema de producció: “Les adaptacions han de venir més dels productors que no pas dels guionistes, i això requereix una inversió en drets d'adaptació, i en desenvolupament del guió que aquí no es fa.” En aquest sentit, Ventura Pons és una notable excepció: moltes de les seves pel·lícules s'inspiren en la literatura catalana recent. “Llegeix moltíssim i, com que és productor de les seves pel·lícules, ho veu també des del punt de vista del productor”, diu Aintza Serra.
Si un productor encarrega una adaptació, és més fàcil si es tracta d'un conte? Oristrell creu que depèn: “Un conte té la virtut que és una peça molt enfocada, molt concreta, i el cinema i la televisió també ho són. Però després es fa de tot, hi ha pel·lícules-riu, com Lo que el viento se llevó, o Doctor Zhivago. Jo penso que tot és adaptable.La novel·la per a l'espectador-lector té el problema que quan veus l'obra a la pantalla, mai acaben de ser el que havies imaginat, perquè tu ja t'havies fet una pel·lícula com a lector. Llegim i visualitzem, amb unes cares, uns rostres, unes sensacions... I quan ho veus a la pantalla sempre hi ha una petita decepció, potser peses que et va agradar més la novel·la”
Incomparables
Albert Sánchez Piñol, autor del conte que va adaptar Óscar Aibar a El bosc, insisteix que comparar cinema i literatura no té sentit: “Hi ha un concepte que és com una frontissa, està al mig: l'adaptació. Un conte o una novel·la fan servir les paraules com a instrument de comunicació, i una pel·lícula les imatges. Per tant, si vols expressar un relat en un altre format, hi ha d'haver un procés d'adaptació.” I conclou que “una adaptació no té el perquè menystenir o disminuir un relat literari; hi pot haver adaptacions molt bones”.
“El preocupa quan una obra seva s'adapta al cinema?”, preguntem a l'autor de Victus. “Sempre he opinat que la meva responsabilitat es circumscriu a allò que jo faig, no al que no faig. Si l'adapto jo, serà responsabilitat o mèrit meu, i si no, a mi què m'expliquen!”.
