Manuel Solà, l'escultura que vessa humanitat

Manuel Solà (Barcelona, 1950) és una rara avis en el món de l'art. Molt independent, només fa el que vol i sent. El seu univers creatiu no accepta interferències ni manipulacions externes, i molt menys les que prediquen els poderosos que mouen els fils del mercat de l'art. Al seu taller del Raval barceloní, un espai ampli, lluminós i amb una atmosfera molt especial, la força de la creació hi batega amb puresa. Solà accepta de bon grat que l'anomenin artista marginal. Fins i tot li agrada, perquè així es protegeix d'acabar sent etiquetat als antípodes de la seva manera de fer i d'entendre l'art. Agradi o no, ell fa el seu camí.

Solà és escultor, però el seu recorregut artístic també és molt peculiar. Es va iniciar en la pintura als gloriosos anys vuitanta. La seva aposta desbocada pels grafits va ser pionera per l'època, però ell sempre va mantenir una relació d'amor i odi amb la pintura que encara avui carrega, tot i que, amb la serenor que va concedint el pas del temps, l'ha sabut revisar i reincorporar recentment al seu treball escultòric. I és que un mai deixa de ser del tot el que abans ha estat. Pintura escultòrica però, al cap i a la fi, pintura d'un creador amb una sensibilitat i un sentit del color que molts pintors presumptament de raça voldrien.

Als noranta, es va fer escultor per necessitat vital i per la seva debilitat pels materials, bona part d'aquests, rebuigs de la societat, brosses de ferro i de fusta que ell tiba cap a una nova vida artística. Allà on la gran majoria només hi veuen runa i deixalla inservible, fins i tot una molèstia, Solà hi detecta l'ànima de les coses, que és la seva veritable matèria artística. Gran renovador de l'escultura a Catalunya, ha erigit un món creatiu propi en què examina la complexa relació de l'home amb el seu entorn i, sobretot, amb el seu passat llunyà i errant. La seva trajectòria és fascinant. Tan sincera, honesta i autèntica. Tan a prop dels neguits i de les preocupacions de l'ésser humà. Tan còmplice dels grans interrogants i misteris que el turmenten. Les seves obres vessen humanitat.

El museu Can Mario de la Fundació Vila Casas, ubicat a Palafrugell, s'ha impregnat del geni creatiu de Solà en una exposició antològica (estarà oberta al públic fins al 27 d'abril vinent) que rescata aquelles pintures de grafits delirants i que, en un muntatge que és com una dramatització, ressegueix les primeres passes d'un escultor abduït per l'esperit mironià per crear petites peces, com petites innocents joguines, que centellegen poesia. La mostra és una exquisidesa per la manera com Solà lliga les seves obres amb el temps i amb l'espai i pel seu entossudiment per tal que penetrin en el territori d'allò sagrat. La disposició dels seus coneguts bustos i torsos en fileres, enmig de les quals el visitant té la sensació d'estar fent un passeig per la seva pròpia història, un viatge iniciàtic pels seus orígens, imposa un ordre que no porta a cap certesa sinó a una pila de dubtes.

Les exposicions tenen una durada limitada, però la de Manuel Solà deixarà un llegat permanent. A l'espai públic, just a l'entrada del museu, l'Ajuntament de Palafrugell i la Fundació Vila Casas han decidit que hi quedi instal·lat un tors gegantí, de nom Kouros, de sis metres d'alçada i tres tones de pes. Impressiona. La localitat empordanesa farà bé d'apropiar-se aquesta imatge com a icona. Sembla ser que d'interès popular n'hi ha força. No sempre l'art contemporani és aquell element estrany que no troba encaix en les nostres vides quotidianes. Per sort.