Criteri propi

L'edi­to­rial Voli­ana, que con­du­eix amb encert el soci­o­lingüista Jordi Solé Camar­dons, ha publi­cat uns retrats –que alhora acom­plei­xen la funció de frag­ments auto­bi­ogràfics– del com­pa­tri­ota i empre­ne­dor Esteve Albert (1914-1995).

La his­to­ri­o­gra­fia ofi­cial ha ten­dit –i ten­deix– a mar­gi­nar –quan no a esbor­rar– refe­rents que no encai­xen amb un supo­sat relat auto­no­mista, cons­ti­tu­ci­o­nal. El lega­lisme, doncs, arriba a esde­ve­nir ene­mic del conei­xe­ment i de qual­se­vol pro­jecte trans­for­ma­dor, com el que estem vivint en el pre­sent.

Dic això perquè el lec­tor es farà cabal d'una tra­jectòria que costa d'encai­xar en tipo­lo­gies apriorísti­ques. Les set sem­blan­ces que Albert ens pre­senta –Serra i Moret, Josep Car­ner, Fèlix Millet, Antoni Comas, Joan Peiró, Pau Casals i Car­les Cardó– recor­ren diver­sos esce­na­ris –exili i inte­rior– però sobre­tot for­nei­xen d'ele­ments inèdits per repen­sar la història naci­o­nal entre els anys qua­ranta i cin­quanta. En diver­ses oca­si­ons el nar­ra­dor ens situa en la cruïlla entre el 1948 i el 1953, que ve a supo­sar un cert relleu gene­ra­ci­o­nal entre el grup que publica la revista Ariel i l'emergència de la revista uni­ver­sitària Curial. Però com­ple­mentària­ment, el cura­dor de l'obra, Puig i Pla, ens diu que el fran­quisme vencé defi­ni­ti­va­ment –es legi­timà política­ment– en aquesta con­jun­tura. Cer­ta­ment, com es desprèn de diver­sos pas­sat­ges de l'assaig, l'esce­nari d'un dic­ta­dor que va pre­pa­rant la recon­versió del fran­quisme en monar­quia es pro­du­eix en un moment paral·lel al sor­gi­ment d'aquest nou nucli d'acti­vi­tat naci­o­nal i política.

El gre­sol de cruïlles que el peri­o­dista de Dos­rius ens ofe­reix –i ací rau en bona part l'interès d'aquest text– per­met de plan­te­jar la neces­si­tat d'un estudi apro­fun­dit sobre el període esmen­tat des del ves­sant humà i intel·lec­tual. Per quan una bio­gra­fia d'Antoni Comas, repre­sen­tant sig­ni­fi­cat del nucli de Curial? A més de la necessària història cul­tu­ral sobre edi­to­ri­als, pot­ser cal­dria tre­ba­llar més tra­jectòries indi­vi­du­als i de grup d'un període fona­men­tal a l'hora de cons­truir bau­les de con­nexió intra i inter­ter­ri­to­ri­als.

El món vis­cut d'Esteve Albert sug­ge­reix aquests inter­ro­gants. I ho fa perquè, a banda de la seva sig­ni­fi­cada tra­jectòria inde­pen­den­tista, no deixa de plan­te­jar un altre aspecte d'interès: una certa sem­blança ideològica entre la Unió Soci­a­lista de Cata­lu­nya, Unió Democràtica i el Front Naci­o­nal pel que fa a un dis­curs propi de les elits.

I per cert, l'escla­ri­dor pròleg d'Hilari Raguer, l'opor­tuna jus­ti­fi­cació del volum a càrrec de l'edi­tor i la intro­ducció pre­cisa (com també ho són les nom­bro­ses notes a peu acla­ri­do­res) de Josep Puig i Pla, expli­ci­ten que deter­mi­nats relats històrics –prou sovint els més útils– con­ti­nuen pro­duint-se –sor­to­sa­ment– fora de l'espai uni­ver­si­tari de Bolo­nya. Per què deu ser...?