No hi ha ascensor que pugui portar ningú a la cinquena planta. Tampoc B. té un ascensor que l'ajudi a superar –per dir-ho com el narrador d'aquesta segona novel·la de Manuel Baixauli–, sense “aturades” i mantenint “l'alè”, els tres pisos que separen “casa seva” del carrer i que li permetin girar plana dels dos mesos que ha estat a l'hospital, a l'UCI, a Sanatori, com si passés un “exili”. L'escala de la quarta planta de Sanatori mor en un mur. S'hi arriba, poc després de deixar enrere un lavabo que té sempre la porta tancada i que previsiblement no sigui un lavabo, tot i que els bojos orinin a la porta, tal com “quan plou, els difunts orinen sobre totes les coses”.

B. s'hi acosta “la vigília del seu últim dia a Sanatori”, força recuperat de la “malaltia que el va deixar completament paralitzat, talment una pedra”, just “una setmana després d'haver enllestit una novel·la que l'ha ocupat durant tres anys”, que acabarà sent L'home manuscrit i que “provisionalment” s'ha titulat Futur, No i Etcètera. Aquella nit, B. veu una figura humana que entra i tanca la porta del que previsiblement no sigui un lavabo. La dona és vella, es diu Úrsula, té un fill mort. Pot traspassar la porta gràcies a Orofila, que era arquitecta i que fa uns dibuixos semblants a les marques que el temps deixa en uns llençols o en unes parets o en el cel, i gràcies, sobretot, al Dr. Morgot, l'antic director de Sanatori. Orofila treballa l'espai. Morgot, l'individu. “Coses d'ells”, diu Timoteu, un dels psicòtics de la quarta planta, que, com B., voldria traspassar també aquella porta. “L'home –diu Timoteu– és un ésser perdut en la seua pròpia casa”. I una casa, diu Orofila, és “l'instrument musical on sona la vida de qui l'habita”.

Però aquella cinquena planta què pot ser, si no un magatzem ple de records? Paralitzat durant 42 dies a causa de l'estranya malaltia de la síndrome de Guillain-Barre, B. no ha fet res més que pensar i recordar. Potser, com Timoteu, que du el mateix nom d'un altre home que va ser company d'aquell que va caure del cavall i que va veure la llum i que es deia Pau de Tars.

Baixauli parla del pas del temps i de la vida i la mort, i de l'art i de llibres –també els seus– a La cinquena planta. Ja en parlava a Espirals, un conjunt de relats que, com quasi tothom, jo també vaig conèixer després que Baixauli entrés per la porta gran –Hi ha porta? Hi ha casa?– en aquest petit món massa autocomplaent de la literatura catalana.

Tant és. Ell i altres pocs com ell han arribat al nostre prestatge de llibres de capçalera per quedar-s'hi. El seu món literari és inquietant, poètic i balsàmic, alhora, madurat com el meló d'alger que trobàvem a les primeres planes de L'home manuscrit, suggeridor com les músiques de Fix o com les fotos de Foto o com algunes pel·lícules de Tarkovski.

En el seu únic llibre –dividit en novel·les, relats i altres llibres que esperem que arribin– barreja realitat i ficció perquè la vida és realitat i ficció. I record. Per això mateix hi ha ponts amb els seus altres llibres i amb altres obres. I per això mateix hi ha personatges descartats com Astruells o, a L'home manuscrit, Josep Palàcios, que és suecà i escriptor com Baixauli. A La cinquena planta hi ha també Enric Moret, escultor i, així mateix, suecà. Té una intervenció cap al final de la segona de les quatre parts d'aquesta novel·la.

A La cinquena planta, hi ha tres cases que són una, quatre si hi comptem Villa Carmen. I el narrador intervé decisivament quan imagina com eren les estances de la casa que ha adquirit de l'edifici “catalogat per l'Ajuntament”. Rasca les parets amb una espàtula, sabent com sap que és “una baula més en la cadena dels habitants” d'aquella casa. Perquè tal com diu Timoteu amb l'espàtula lúcida de les seves sentències breus: “Serem com el dia d'ahir, que ja ningú recorda.”