història
maria palau
Un crit de victòria
La multitudinària Via Catalana de l'última Diada és hereva d'una llarga tradició festiva que es remunta fins a gairebé l'endemà dels fets del 1714. Els catalans han celebrat sempre la derrota. Una exposició al Museu d'Història recorda tots els 11 de setembre
“Lo foc que esta nit se à disparat tant de la plaça com dels enemichs es cosa que pasma, (...). Lo estrago no's pot dir, pero de vuy a 300 anys se'n recorderà.” El frare Manuel Soler no va poder ser més premonitori en el seu dietari, en el qual va relatar amb pèls i senyals el llarg setge de Barcelona. L'1,6 milions de persones que l'any passat van omplir la Via Catalana van ben demostrar que el poble, tal com va intuir el caputxí esparverat, no ho ha oblidat. “La memòria d'aquells fets tràgics ha persistit gràcies a la constància de la societat civil catalana per transmetre-la de generació en generació i per homenatjar-la, pràcticament des de l'endemà de la desfeta, cada 11 de setembre”, exclama Enric Pujol, el comissari de l'exposició 300 Onzes de Setembre, que va inaugurar ahir el Museu d'Història de Catalunya amb l'ambició de desvelar els orígens d'una celebració que ha perviscut, tot i un munt d'adversitats. Cap amb prou força per aniquilar-la. Més aviat, l'han revitalitzada.
La mostra –la més potent del programa del Tricentenari: en més d'un miler de metres quadrats llueixen 200 objectes, la majoria inèdits– ensenya sense edulcorants les misèries d'aquella Barcelona massacrada del 1714, perquè el visitant entengui la necessitat que tenia la gent de mantenir viu el record. D'avis a pares i de pares a fills. Després de la derrota, la repressió va ser brutal i va trasbalsar la vida quotidiana de tothom. Enric Pujol parla de “derrota col·lectiva”, sense excepcions. Execucions, empresonaments... Es calcula que unes 15.000 persones van haver d'exiliar-se, a Nàpols, Milà, Roma... i al Banat de Temesvar, una regió que actualment ocupen Romania, Sèrbia i Hongria, on 800 catalans van fundar una nova ciutat, de nom Nova Barcelona, que els va calmar la nostàlgia durant un temps. Els que es van quedar van haver de suportar mil i una humiliacions i càstigs, com per exemple el nou impost del cadastre, que era conegut popularment com el catàstrofe.
La importància i la significació de l'11 de setembre es va popularitzar definitivament durant la Renaixença, en el primer terç del segle XIX. Les primeres commemoracions públiques no van tardar a arribar. El 1886 es va celebrar un funeral a Santa Maria del Mar, al costat del Fossar de les Moreres, que es considera el primer precedent de la Diada. I el 1888 es va erigir l'estàtua dedicada al conseller en cap, Rafael Casanova. De seguida es va iniciar el culte cívic de fer ofrenes florals al peu del monument. El 1914, en el marc del bicentenari dels fets, es van inaugurar monuments arreu del país. És l'època en què apareix en escena la bandera estelada com a emblema de l'independentisme català. La més antiga que es conserva és una de les joies que exhibeix l'exposició. Va onejar a Barcelona l'11 de setembre del 1915. La Unió Catalanista la va entregar a uns voluntaris catalans procedents d'un dels fronts de la Primera Guerra Mundial. Finalitzada la guerra, es va lliurar al doctor Solé i Pla, que la va amagar al doble fons d'un armari de casa seva. La seva néta l'ha recuperada ara de les golfes de la mateixa casa. Al museu, llueix acabada de restaurar.
L'alegria va durar poc. La dictadura de Primo de Rivera es va enfrontar a la festa. El 1924 es va intentar fer una missa, però ni això es va permetre. Alguns catalans es van rebel·lar i van tirar pel dret. Com ara l'arquitecte Antoni Gaudí, que va ser detingut i multat.
Morir com els herois del 1714
“Venim a celebrar ací la reconquesta de les llibertats que en aquella data ens foren arrabassades. L'any 1714 caigué la Generalitat de Catalunya i avui, l'any 1931, l'hem tornada a reconstruir (...). Si algun dia altres Borbons o altres opressors ens [les] volguessin arrabassar (...) com els herois de 1714 moriríem defensant-les.” L'emocionant discurs de l'alcalde de Barcelona, Jaume Aiguadé, l'11 de setembre del 1931, anunciava un altre període gloriós de celebracions multitudinàries. I encara més reivindicatives. Res de planys. L'historiador i periodista Antoni Rovira i Virgili va captar així l'esperit de l'11 de setembre: ja no era “un gemec de dolor”, sinó “un crit de victòria”.
Un clam que molestava, i molt, els enemics del poble català. Franco va córrer a fer retirar de la via pública l'estàtua de Casanova. Poc després va aparèixer al seu lloc una miniatura de la peça amb un rètol curiós: “Ja creixeràs.” “Durant el franquisme, l'11 de setembre es va celebrar sempre en la clandestinitat. Però es va celebrar. Això sí: si reparties pamflets et podien tirar un tret.” Amb el règim ja de caiguda, et queien multes de 1.000 pessetes, un dineral en aquella època.
El 1976 és l'any del retorn al carrer de la celebració. Les autoritats no van deixar que es fes a Barcelona. Sant Boi de Llobregat va assumir el repte i per a la història ha quedat una manifestació impressionant. No tant, però, com la que es va fer el 1977. La més gran que mai s'havia vist. El 1980, l'11 de setembre es va oficialitzar com a festa nacional. Però durant una llarga època es va desinflar moltíssim. Només el moviment independentista va seguir sent fidel a la cita. Tot va canviar fa tres anys. La societat ja en tenia el pap ben ple. Les diades del 2012 i del 2013 han superat tots els rècords de mobilització popular de la història de Catalunya. Com una picada d'ullet als orígens, és el poble el que ha tornat a fer-se seva la festa amb nous clams a favor del dret a decidir.
