50 anys en rosa
Els anys 60 eren temps de canvis i revoltes a tot el món, i també ho va ser al cinema, amb l'eclosió de moviments –com la Nouvelle Vague o el Free Cinema– que trencaven amb la tradició anterior. Però també va ser una època d'exaltació de l'hedonisme i la joie de vivre, en països que es recuperaven de les seqüeles deixades per la Segona Guerra Mundial. L'esclat de la música pop i el rock en va ser una manifestació, per exemple.
Al Hollywood dels anys seixanta van coincidir directors com Blake Edwards, Stanley Donen o Richard Quine, artífexs d'una sèrie de pel·lícules que apostaven per mirar endavant i superar els traumes per la via de l'elegància i la sofisticació. Pel·lícules emmirallades en la tradició de l'alta comèdia de directors com Ernst Lubitsch, ambientades sovint en ambients luxosos i que jugaven a seduir l'espectador per la via de l'enginy, els escenaris chic, les festes, els còctels, la música lounge i la imaginació. Pel·lícules amb regust a Martini.
En aquest context, Blake Edwards –que havia dirigit pel·lícules com Esmorzar amb diamants (1961) i Dies de vi i de roses (1962)– va dirigir el 1964 La Pantera Rosa, que es va estrenar el 20 de març; és a dir, que aquesta setmana se celebren els seus cinquanta anys. La Pantera Rosa s'inscrivia dins un subgènere –a cavall entre el thriller i la comèdia– molt conreat en aquella dècada: el de robatoris perfectes i lladres de guant blanc. En aquest cas, el protagonista era un lladre que operava sota el nom de guerra d'El Fantasma i que tenia els trets de David Niven, i el seu objecte de desig un valuós diamant anomenat La Pantera Rosa.
Però, curiosament, si aquest aniversari és rellevant no és tant per la pel·lícula en si –una obra entretinguda i amb cert encant, ni de les millors ni de les pitjors del seu director– sinó pels seus títols de crèdit. Blake Edwards va decidir il·lustrar els crèdits inicials amb una animació, i va encarregar la creació d'un personatge al prestigiós Friz Freleng, un dels noms clau dels cartoons de la Warner i responsable de Bugs Bunny, Porky, el gat Silvestre, Piolín, Yosemite Sam i Speedy González, entre d'altres.
Edwards va donar a Freleng llibertat creativa, però sí que li va demanar que es tractés d'un personatge silenciós i de color rosa. El resultat va ser un felí que simbolitzava el McGuffin de la pel·lícula –el diamant–, i caracteritzat amb la flegmàtica i irònica elegància de gentleman de l'actor David Niven.
L'altre element que va contribuir a la brillantor d'aquests títols de crèdit –que gairebé conformen una pel·lícula dins la pel·lícula– va ser la característica i identificable música jazzística composta per Henry Mancini, col·laborador habitual de Blake Edwards.
La sèrie de televisió
Unes setmanes després de l'estrena de la pel·lícula, el personatge va protagonitzar la portada de la revista Time, i els productors van veure la possibilitat de donar vida a la Pantera Rosa més enllà de la pel·lícula. Es va fer un curtmetratge d'animació que va guanyar l'Oscar en la seva categoria i que va servir d'episodi pilot per a una sèrie de dibuixos. De fet, des del 1969 fins pràcticament l'actualitat s'han anat emetent diverses sèries protagonitzades per la Pantera Rosa, amb algunes característiques immutables: és un personatge mut (excepte en alguns episodis del 1982 que van desagradar els fans), elegant i intel·ligent, protagonista de gags situats en la tradició de l'slapstick i l'humor visual del cinema silent. En el seu programa de televisió també es van introduir d'altres personatges que van obtenir una certa popularitat –tot i que sense acostar-se ni de lluny a la del titular–, com l'Inspector –un maldestre policia francès inspirat en l'inspector Clouseau del film de Blake Edwards i la Formiga i l'Ós Formiguer.
La pantera rosa va iniciar també una col·laboració entre Blake Edwards i Peter Sellers que s'estendria també a pel·lícules com El guateque (1968). Si en el film original el personatge de l'inspector Clouseau era relativament secundari, en totes les entregues de la sèrie que es van fer després –cada cop més esbojarrades– ja era protagonista absolut. Malauradament, Edwards va voler esprémer massa el filó cinematogràfic. Després de la mort de Sellers, va muntar Tras la pista de la Pantera Rosa (1982) amb material d'arxiu; a La maldición de la Pantera Rosa (1983) un nou detectiu investigava la desaparició de Clouseau i a El hijo de la Pantera Rosa (1993) Roberto Benigni interpretava un suposat fill de Clouseau.
En l'apartat de les rareses, es poden esmentar tres pel·lícules sense Peter Sellers ni tampoc Blake Edwards: Inspector Clouseau, el rey del peligro (1968), de Bud Yorkin i protagonitzada per Alan Arkin i, més recentment, La Pantera Rosa (2006) i la seva seqüela de l'any 2009, dirigides per Shawn Levy i Harald Zwart amb Steve Martin.
Una festa a l'Aribau i a Luz de Gas
Coincidint amb els 50 anys de l'estrena de La Pantera Rosa, dijous se celebra a Barcelona una festa dedicada a l'esdeveniment i al personatge. La vetllada arrencarà al cinema Aribau, que obrirà les portes a les 20.15 h perquè els espectadors puguin veure una exposició dedicada al pastisset Bimbo que porta el mateix nom. Tot seguit es projectarà la pel·lícula de Blake Edwards i alguns dels curtmetratges protagonitzats per la pantera rosa. I després, a les 00.30 h, a la sala Luz de Gas tindrà lloc un concert on els membres del grup Acousters interpretaran temes de Henry Mancini; també hi haurà la participació del grup Apache. L'entrada a tot costarà 8 euros.
