[D]
0
cultura
FONTETA - 23 març 2014 2.00 h

Antoni Martí

CINEASTA, DOCUMENTALISTA I ACTIVISTA CULTURAL

“El cinema era la distracció de la meva generació”

Ens vam contaminar d'aquell cinema de l'oest, Fu-Manchú i de capa i espasa; d'aquella expressió artística

La revisió de la memòria és la constant en l'última cinquantena de documentals

EL CINEASTA DE FONTETA
Antoni Martí (1952), fill d'infermera i ebenista, enfila l'aprenentatge de l'art de la policromia i el de la publicitat abans no descobreix, a principi dels anys 70, la seva vocació pel cinema. L'etapa barcelonina gira al voltant de l'experimentació cinematogràfica. El seu trasllat a l'Empordà coincideix amb el procés d'immersió en el documental videogràfic, un format que l'ajuda a absorbir “allò que hi ha d'interessant a la vida i corre perill de perdre's”, la frase és d'ell: “Entre el món del cinema i el de la televisió queda un gran espai al mig que es troba inutilitzat”. L'Antoni fa anys que s'hi va instal·lar. Ara està plenament abocat al documental de revisió de la memòria, una manera de perpetuar la nostra història copsada a través dels testimonis dels protagonistes.
Penso que no
s'és conscient del material que tinc
al meu arxiu. Cap institució no s'hi
ha interessat mai
Agafo allò que hi
ha d'interessant a la vida i que corre perill de perdre's i treballo per perpetuar-ho
i divulgar-ho
A l'Escola Massana a final dels anys 60 va néixer tot: estàvem descobrint un món que absorbíem
com una esponja
- FONTETA
Tot plegat neix a l'Escola Massana de Barcelona a final dels anys 60, no?
Sí. Vaig anar a petar a la Massana el 1967 perquè m'hi va portar un amic, bisbalenc, Jordi Sánchez. El seu pare –pintor– l'havia enviat a Barcelona a treballar a una empresa de retolació, la Fontcoberta, on es pintaven tramvies i ferrocarrils i es feien anuncis i murals gegantins de parets. Vaig passar de la policromia, aprenentatge que el meu pare m'havia buscat per veure si seguia la tradició familiar, a la publicitat. Per això, entro a l'Escola Massana.
Era una època de gran brogit cultural, social...
Era el curs 1967-68. El nostre petit món es començava a bellugar. La cançó ja havia fet un recorregut, la cultura prenia un camí i, nosaltres estàvem descobrint un món que absorbíem com una esponja.
L'olla feia xup-xup i vostè hi va i hi cau a dins.
És això exactament. A l'escola teníem una colla. I el petit era un tal Quim Monzó. En aquella època també hi estudiava la Maria del Mar Bonet, el Sisa. Al pati de l'antic Hospital de la Santa Creu el bullir era constant. Era l'època del hippisme que ja estava instal·lat a la plaça Reial. Nosaltres, a poc a poc, en vam anar adonant que també volíem fer alguna cosa.
Per què escullen la imatge?
Teníem un germà gran, el Juli Cuartero. Havia vingut feia poc del Brasil i a ell, les fotos i el cinema el tornaven boig. I ens ho va encomanar. Ell va aconseguir una càmera de vuit mil·límetres i vam decidir començar. Els cinemes Publi, les primeres sales d'art i assaig, són d'aquella època. I ell ens va venir a empeltar. El cinema era la distracció bàsica per tota la meva generació. Era cinema de Fu-Manchú, de l'oest o de capa i espasa. Ens vam deixar contaminar d'aquella expressió artística.
D'aquelles primeres inquietuds, què en va acabar sortint?
El primer treball el va capitanejar l'Albert Abril, l'ideòleg. Ell en aquell moment treballava a Concèntric, l'editora de discos, i tenia el cap més ben moblat que tots nosaltres. Vam fer un experiment: vam posar imatges a les cançons de la Roda del Temps de l'Espriu. Tela! Una cosa absolutament criptogràfica que ens va servir per començar. I ja no vam parar!
I el seu primer treball?
El vaig fer amb el Cuartero, Retrato de una juventud una pel·lícula inspirada en el neorealisme italià sobre la joventut de l'emigració i la delinqüència juvenil. La vam fer amb adolescents de Barcelona i l'Hospitalet.
El petit de la colla en va inspirar moltes, de coses.
Moltes. El Monzó, de ben petit ja era precoç. Era un espàrrec llarguíssim, d'una pulcritud absoluta. Això de la imatge malgirbada li ve de més endavant. Era pulcre, puntual i disciplinat. Tenia totes les virtuts que vol un pare per al seu fill. Ell i l'Albert Abril van marxar a fer periodisme innovador l'any 1973, pel Tele Exprés. Van fer moltes voltes pel món, que si conflictes a Irlanda, a Moçambic, al Vietnam i fan
articles memorables.
Hi havia consciència de grup?
Entre els 16 i el 20 anys ens vam conèixer tots i vam passar ben bé deu anys junts. Tota la dècada dels 70, fent coses. Era latent que alguna cosa estava canviant, vivíem conscients que el món canviava.
L'esperit documentalista, que l'ha perseguit tota la vida, en aquest moment ja vessava!
Nosaltres ja n'havíem fet alguns de documentals. Per exemple, el del naixement del diari Avui: el part, el naixement, el com i
el per què neix el primer diari català després de la guerra està en l'única peça documental que vam fer nosaltres.
Era un moment per filmar grans documents nacionals.
Sí, però guardàvem temps per la ficció. Diuen que la primera obra madura nostra va ser El pallasso espanyat. La Dolors, la meva dona, havia llegit una petita novel·la epistolar de Llorenç Capellà i ens va dir: “això estava molt bé.” Ens va encaterinar la història. Allò ho van rodar a les illes, a Alcalá d'Henares –a l'any 1975– i tot l'interior, al convent de la Bisbal. Aquesta és la pel·lícula que ens fa créixer.
Mesos després d'aquell reportatge sobre l'Avui, neix el Grec.
I nosaltres ens vam posar al mig d'aquella moguda de gent i vam fer l'únic reportatge que hi ha sobre l'experiència autogestionària de la primera gran moguda teatral del país.
‘Hic Digitur Dei' apareix en aquest moment. Això devia ser una grandíssima gamberrada?
Neix de la mort de Franco. A partir del que percebíem ens van començar a entrar unes ganes immenses de descabdellar, de vomitar. Vam crear els exabruptes més impensables. Quim Monzó i Roser Fradera ens ajuden a posar ordre a les idees esbojarrades i vam crear una cosa que se'n va dir fotonovel·la esperpèntica, un musical faller, surrealista i àcrata.
Berlanga, en va parlar bé...
La va veure a València i va dir que, la millor manera per pair un mal dinar és vomitar-lo.
Quan mor Franco vostè està amb la maquinària documentalista a ple rendiment.
Al cap de quinze dies teníem previst estrenar El pallasso espanyat. En aquell moment, corríem amb l'única còpia sota el braç de projecció en projecció. I el Grec! Teníem tots els actors joves al nostre abast i tots surten a l'Hic Digitur Dei. Hi ha la Rosa Novell, Xabier Elorriaga, Maruja Torres, Montserrat Carulla, l'Alfred Luchetti...
En aquella època ja tenia mig peu a l'Empordà, on de nen havia passat molts estius.
Estava tancant l'etapa barcelonina i obria l'empordanesa. L'Urderworld i Una nit a Casablanca ja es fa amb la gent que és la gènesi de la productora, amb els torroellencs, Miquel Riera, l'Àngel Quintana i Xavier Roca. Pel mig anem al País Basc i fem un documental que es diu Independentzia, allà qüestionem els catalans, si tenim el mateix dret a ser independents que ells (1979).
I l'Underworld...
Aquest conte de Quim Monzó (1978) que ens va dedicar a Quim Sota i a mi, el traslladem a la imatge a l'any 1983. Alhora havíem rodat la història de Catalunya en 16 mm. Era el moment en què ens movíem al voltant d'un pal de paller que es diu Josep Maria Forn. Ell sabia que pujava una fornada de realitzadors i va acollir-nos.
Què en va sortir, d'aquell aixoplug de Forn?
La seva productora, Teide, ens acull. És l'època de l'operació dels Nous Directors, que és on s'insereix Una Nit a Casablanca. Hi continua havent l'Albert Abril, però també hi ha el Ferran Llagostera, el Manel Cusó, el Toni Verdaguer i el Pep Callís. L'Underworld és la gènesis de la productora futura productora Videoplay. Un altre gran ideòleg d'aquesta època és en Joan Martí Valls. Ell, de fet, em va empènyer a crear una productora de vídeo.
Canvi de format, i enfocament.
Amb en Miquel Riera i amb l'àngel Quintana també vam fer dues pel·lícules de ficció. Estimats bàrbars i El campaner, fetes amb en Fonolleres, en Xicu Masó, amb en Joan Massotkleiner. Totes aquestes inquietuds acaben tramant i quallen. L'obstinació d'en Quintana per fer una pel·lícula va acabar convencent-nos.
Película que acaba sent ‘Una Nit a Casablanca'.
La Generalitat de la segona legislatura (1984-88) crea un sistema de protecció del cinema que consisteix a becar propostes de guió i buscar subvencions per fer-les. Nosaltres entrem lliscant, carregats de vaselina, en aquesta dinàmica. De no tenir res, vam trobar-nos fent una pel·lícula en un sol any. L'Àngel Quintana fa el guió, es presenta, i obté les subvencions de la Generalitat i les de Madrid, a través de la Pilar Miró. Total, que ens trobem, sense tenir-ho massa assumit, la possibilitat de fer un llargmetratge en 35 mm. Tots ens creiem més del que realment som capaços de fer.
I tot plegat va resultar un pèl erràtic, no?
Teníem molta il·lusió, però cap infraestructura. Pensàvem que fer una pel·lícula amb dos actors ja seria fàcil. Però no vam comptar que fèiem una road movie que volia dir canviar d'espai cada dia.
Sabien fer cinema, però sabien encendre la calculadora?
No. Al pic de l'estiu, rodàvem a Platja d'Aro, a Girona a Salou. Sort de la Guàrdia Civil que això de tallar una carretera perquè fan una pel·lícula, els encantava. Ens vam emborratxar. A l'hora de fer distribució no quedava ni un duro. La pel·lícula va sortir discreta i estrenar-la ens va costar sang, suor i llàgrimes.
La productora Videoplay es va acaba convertint ben aviat en el seu mitjà de vida.
La productora d'audiovisuals es va crear per fer feines d'encàrrec. La principal economia a les nostres comarques és el turisme i nosaltres treballàvem sobre el paisatge humà i sobre les activitats que es desenvolupaven al voltant del turisme.I a partir del 1987 vam fer una correcció de timó: reflexionem i mirant què ens envolta, veiem que tenim les eines per fer una nova feina: el mateix any que naixem nosaltres neix l'Arxiu del Baix Empordà, capitanejat per un gran amic i savi bisbalenc que es diu Josep Matas.
És, doncs, en Pep Matas qui apunta la nova línia.
Un dia, xerrant amb ell, recorda, que l'any tal serà el centenari del Tren Petit i l'any tal, el de la Principal de la Bisbal. Em quedo amb el primer. En Joan Cals fa una cicle de conferències on participa un notari palamosí, en Lluís Figafaura, que parla de la història del Tren Petit. Allò em va despertar la meva història personal de petit. El Tren Petit va tenir una gran repercussió. Era el primer documental de revisió
de la memòria (1987).
I és ‘El Tren Petit' que els engresca a endinsar-se en la revisió de la memòria històrica.
La revisió de la memòria és la constant en aquesta cinquantena de treballs. Encara estic instal·lat en això. És una feina que no s'acaba mai. El material que hem arribat a gravar en aquests 30 anys d'informació històrica, a través de les persones que l'han viscut, és immens.
Enfilats sobre el Tren Petit, d'on a on hauríem de saltar per fer una pinzellada de tots aquests treballs.
Ens vam adonar que la Costa Brava tenia una gran potencial narratiu com a fenomen econòmic, paisatgístic, de gestió del territori. I a més, vam veure que existia un gran fons patrimonial d'imatges per recuperar. Recuperar pel·lícules antigues –rescatar-les dels fons documentals– és una línia de treball iniciada amb El Tren Petit i que mantenim. El moment culminant per nosaltres és quan vam conèixer personalment Ivette Barbazza, a Tossa de Mar. La cito en una conferència i se'm presenta a saludar-me. Em vaig cagar. La tenia mitificada.
Ella, des de fora ens fa adonar-nos del tresor que tenim a casa.
La Ivette escriu la seva tesi doctoral a mitjan anys 50-60 i jo la conec a partir del 1988. Quan la vam trobar jo estava en un moment reflexiu. Amb tota clarividència aprenc moltes coses de Barbazza, Cals i Narcís Jordi Aragó. D'una entrevista que vam fer amb ella va sortir els Limits de la Costa Brava, una visió crítica i reflexiva, un documental dels més importants. En aquest grup cal posar els documentals dels tres centenaris;el d'El Tren Petit, el de Pla i el de la Costa Brava. Tres homenots de ferro. Aquests documentals fan de paraigua dels altres 20 o 30 o 40 peces relacionades.
Què suposa, per vostè, el seu amic Ernest Costa?
Des del seu món, la fotografia, em va obrir, fa temps, els ulls, les portes i el cervell i em fa parpellejar les orelles. A tots dos ens agrada caminar a poc a poc i fixar-nos, anotar o gravar. Perpetuar. M'agrada agafar allò que hi ha d'interessant de la vida i que corre perill de perdre's i treballo per perpetuar-ho i divulgar-ho. És el que fem, tots al nostre nivell, Joan Badia Homs, l'Ernest Costa, el nucli que neix de la revista Gavarres i jo.
El seu fons documental és increïble. Ja té hereu?
Només gràcies a en Pep [Matas] hi ha una còpia digitalitzada de les produccions fetes a l'espai de la Diputació.
I la resta?
Les cintes de càmera les tinc jo. Jo pensava que podien haver anat a un arxiu com el de la Diputació però ningú m'ha dit mai res. Ningú no s'ho ha plantejat. Penso que no s'és conscient d'allò que tinc al meu arxiu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Més llegides