“Els esclaus feien jazz amb tot: per què no una tenora?”

Tenia ganes de fer una cosa diferent, alguna cosa amb la tenora que no fos amb la cobla de sempre. I vaig aprofitar el projecte de final de carrera per provar-ho. Li vaig proposar a l'Esteve Molero [compositor i arranjador de jazz] si em podia donar un cop de mà i posar la tenora al jazz i hi vam estar treballant, a veure què s'hi podia fer. Hi vam donar tombs durant un any i mig, o dos anys. Volíem una base jazzística, de bateria, contrabaix i guitarra, i afegir-hi la tenora. La tenora havia de tenir per força un protagonisme especial. És l'únic instrument melòdic. Llavors hi vam afegir el trombó i el saxo, per acabar d'arrodonir.

Sí. A la cobla, que és el seu lloc natural, la tenora fa de solista, fa les melodies. Hem agafat temes de melodies llargues, que no marxin de les melodies, per tal que la tenora les pugui seguir. Les partitures són de tres vents i intenten buscar la sonoritat de la tenora, sense marxar molt, amb melodies llargues, que després es pugui cantar lliurement però que un instrument melòdic com la tenora tingui a on agafar-se.

Sí, molt satisfet. No sóc el primer que ha posat un instrument com la tenora en una banda de jazz. Però ho han fet pocs i m'ha agradat com sona. Ha estat una experiència molt positiva. L'estil és jazz, amb solos lliures, però amb el caràcter i la melodia de la tenora. Hi lliguen molt bé.

En això estem, ara: mirant de donar a conèixer aquest treball. A Barcelona hem pogut tocar en un parell de locals, encara no gaires, també hem fet algun bolo al Poal, a Agramunt, a Sant Pere de Ribes, a més d'enregistrar el disc. Estic enviant el CD a molts llocs, a veure si agrada i volen que l'anem a tocar. També m'ho prenc amb calma: m'han dit que fins al tercer disc res de res, o sigui que paciència!

I agrada! Andrea Motis i la New Catalan Ensemble van arranjar la tenora i el flabiol per a repertoris de tipus big band, i tenen l'agenda ben plena. Fa temps que estan al circuit, la gent coneix l'estil i el segueix.

Jo vinc del món de la cobla tradicional, el clarinet, la tenora. És al que m'he dedicat fins ara. Però tampoc sóc aliè al jazz. N'he escoltat molt. Durant un temps he anat cada dia al cotxe amb el saxofonista Gilberto Riber, tots dos anant a treballar a l'escola de música d'Agramunt, i tot el viatge escoltant jazz. Sempre he tingut a prop els dos mons, el clàssic i el jazz, i ara m'he decidit a llançar-m'hi.

Va néixer dels esclaus negres. Els amos els deien que toquessin i ells havien de posar-se al piano o al que tenien a mà i improvisaven les melodies perquè no en sabien, les transformaven, hi experimentaven. Vosaltres toqueu que nosaltres ballarem tota la nit, i ells tocaven fins que sortia el sol i al final també en les seves pròpies festes. Si feien jazz amb tot, per què no també amb una tenora? A Silenci blanc està tot bastant arranjat per tal de no ser massa lliure, que a la tenora no li va bé. No és el típic CD de jazz, amb solos de vint minuts. Que podrien fer-ho, perquè són unes bèsties de músics.

Doncs cada cop més. La cobla Sant Jordi, que és del millor de Catalunya, ha fet un munt de projectes incorporant flamenc, guitarristes, trios de jazz, cantautors com Roger Mas, amb artistes de tota mena, i els resultats són molt interessants i tenen molt de públic. El món de la cobla està molt viu. És estrany el cap de setmana que no hi hagi feina. Amb el jazz, però, trobo que hi ha un dèficit important. No pot ser que Barcelona només tingui quatre locals on es toqui jazz en viu. Hi ha molts músics de jazz però pocs llocs on escoltar-los.