Art

d'ara i d'aquí

maria palau

Solitàries, fràgils i eternes

Braque va ser molt honest quan va reconèixer que no podia representar una dona en tota la seva bellesa natural perquè no tenia l'habilitat per fer-ho, “ningú la té”, deia. Per tant, va entregar la seva ànima avantguardista al dimoni per crear un nou tipus de bellesa. La modernitat artística ha tingut, al llarg de la història, rostre de dona. No sempre, però, ha estat prou respectuosa amb els valors femenins; massa sovint els artistes, homes, han treballat indignament el món de la dona obcecats pels seus propis desitjos sexuals.

Didier Lourenço (Premià de Mar, 1968) també ha privilegiat la dona en les seves obres, però ha anat molt més enllà de l'erotisme i de l'exaltació de la bellesa del cos femení. Sota l'aparença d'una figuració bucòlica, Lourenço diposita en les seves dones –autònomes, solitàries, fràgils i eternes– dolls de tendresa que alimenten la melangia femenina. Cada un dels seus quadres és un món i una sorollosa bufetada, tan i tan necessària, que desafia l'omnipresència d'imatges publicitàries carregades d'excessos i de frivolitats. L'art de Lourenço treballa en el territori del silenci i de l'ocult, en la felicitat invisible de la dona, en la seva vitalitat innocent, també en les seves pors i les seves debilitats ignorades. És impossible no commoure's davant de les seves teles. És impossible no sentir alguna emoció davant d'una d'aquestes dones de bellesa universal que mira embadalida un punt incert de l'horitzó, o que projecta la seva delicadesa endormiscada, o que dissimula la seva tristesa joguinejant amb un gatet.

Parlem de dones tot i que, en realitat, hauríem de parlar de persones. Lourenço entén la pintura com un mitjà per adonar-se de la seva visió del món exterior. I per entendre millor l'ésser humà i les seves contradiccions. Part del seu treball més recent reivindica la llibertat d'uns homes i d'unes dones diluïts en una massa que els difumina radicalment com a individus. L'artista maresmenc ha fet un gir de concepte en la seva obra, que manté la seva estètica tan personal, perquè l'atemoria pensar que després de l'èxit només podia repetir-se. I, per tant, avorrir-se com una ostra a l'estudi. Durant un temps, ja li va anar bé l'etiqueta de pintor de l'oci del Mediterrani, però va arribar un punt que tenia ganes de trepitjar camins no fressats, de trempar amb noves idees, “d'explicar les coses d'una altra manera”, i en certa manera d'alliberar-se dels interessos comercials que sempre acaben interferint l'actitud de l'artista davant del seu art.

Fill d'exiliats –el seu pare, Fulvio, d'origen portuguès, era el fidel litògraf de primeres espases com ara Subirachs, Guinovart i Viladecans–, Lourenço tenia la fórmula de la Coca-cola però ha preferit seguir explorant noves possibilitats pictòriques en sintonia amb la seva època. La quantitat de pòsters que ha arribat a vendre a tot el món és increïble. Però la vida de l'artista és llarga. Lourenço creu molt en la pintura, i això, en els temps que vivim, és una actitud quasi revolucionària.

Planter Barnadas
Didier Lourenço torna a exposar aquesta primavera (fins al 3 de maig) a la galeria Jordi Barnadas de Barcelona, amb la qual està vinculat des dels seus orígens. Un clàssic d'un dels espais d'art amb més personalitat pròpia de Consell de Cent.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia