És l'any de Joan Ponç

Els amants de l'art van acabar l'any passat commemorant els 30 anys de la mort de Joan Miró i van començar el 2014 amb un record per a Salvador Dalí, que n'ha fet 25 que ens va deixar. Però enguany hi ha un altre aniversari de pes d'una figura mítica de l'art català, molt menys coneguda pel gran públic, tot sigui dit: Joan Ponç, que va morir el 4 d'abril del 1984 a la seva casa de Sant Pau de Vença als 57 anys.

Ningú discuteix, només faltaria, que Ponç és un dels genis de la pintura catalana de la segona meitat del segle XX. El seu llegat artístic, immens, ha estat estudiat, sí, però no sempre amb prou rigor. També és veritat que ell, o més aviat els problemes d'herències entre la seva segona dona i el fill que va tenir del primer matrimoni, no han ajudat gens ni mica a projectar-lo. Misèries familiars que, per sort, ja formen part del passat.

He sentit dir algunes vegades en passadissos que no transcendeixen que Ponç va ser l'artistàs de Dau al Set, el moviment de recuperació de les avantguardes catalanes després de la guerra fundat el 1948. També he sentit dir, i infinitat de vegades amb la veu ben baixa, que Antoni Tàpies, un altre dels membres del grup, i no cal dir que el més valorat, va posar tots els pals a les rodes que va poder als artistes de la seva generació perquè no li fessin ombra. El pas del temps anirà posant tot i tothom al seu lloc. Passi el que passi en el futur, aquest 2014 és un bon any per tenir ben present Ponç.

El millor que ha pogut passar a l'artista és que una colla de poetes –no deu ser per casualitat– engeguessin, ja fa uns sis anys, una associació que el vetlla i que li rendeix tribut permanentment amb iniciatives diverses que demostren que la influència ponciana perviu en les manifestacions culturals contemporànies. Per aquest any, han conjuntat un programa d'actes, exposicions i homenatges que es desplegarà per tot el territori. Imprescindibles les Jornades Poncianes que se celebraran al MNAC el 23 i el 24 d'octubre, en el decurs de les quals es presentarà el llibre Joan Ponç: irrupció, desaparició i retorn, de Pilar Parcerisas, i la néta del pintor cedirà l'obra La cabra al museu del Palau Nacional.

Però no cal esperar tant per fer una immersió profunda en l'univers artístic de Ponç. La festa acaba de començar amb una exposició a la galeria Dolors Junyent, una de les ànimes, per cert, de l'Associació Joan Ponç, que presideix Jordi Carulla-Ruiz. La mostra la integren una trentena de peces que la veterana galerista barcelonina ha anat adquirint amb bon ull els últims temps. Junyent deu ser en aquests moments la galerista amb un fons propi més nombrós dedicat a Ponç. Pot ser poc conegut entre la gent, però en el mercat Ponç té una excel·lent posició. Hi ha col·leccionistes bojos del tot per la seva obra.

L'exposició, atapeïda de material inèdit, s'obre amb una selecció de quadres electritzants del període de Dau al Set, el més preuat de l'artista, però fa un recorregut tant o més intens per les seves etapes posteriors, fins al final de la seva vida, amb treballs que constaten que la seva energia creativa no va defallir mai, fins i tot quan la malaltia es va acarnissar amb el seu cos.

L'obra de Ponç atresora una aura enigmàtica única. Va traslladar els seus inferns interiors en unes teles poblades de monstres torturats i éssers endimoniats que invoquen la nostra part més fosca. La que sempre que podem ignorem per por de caure en els abismes del mal. Si alguna cosa ens va descobrir Ponç és el poder de l'art per revelar-nos les nostres contradiccions humanes.

Aquests dies, la galeria Dolors Junyent ha notat un increment de visites al seu espai del carrer Aragó. De moment, però, cap responsable de museu català hi ha tret el nas. Greu. A Ponç li devem una exposició institucional potent. Lluny queda ja la gran antològica que va presentar, el 2002, la Fundació La Caixa al Palau Macaya. Meravellosa. La va comissariar el filòsof i crític d'art Arnau Puig, còmplice de Ponç des dels anys de Dau al Set. Al sempre lúcid Puig, li vaig demanar una vegada per a una entrevista els defectes i les virtuts dels membres de l'històric moviment. El millor de Ponç? “Es creia el que sentia i pensava.” I el pitjor? “Va anar adquirint un sentit del diner. Per això va marxar al Brasil. Quan va veure que podia guanyar diners amb el que feia es va despertar en ell una avidesa. A finals del seixanta va tornar i em va dir: «Arnau, ja sóc milionari!» Però això no va perjudicar en absolut la seva obra.” A diferència de tants altres.