Fer-se gran

La maduresa, uf, concepte estrany. Contra la maduresa i les seves conseqüències més funestes es rebel·lava Holden Caulfield, l'antiheroi de la novel·la El vigilant en el camp de sègol de Salinger, que Els Amics de les Arts citen tangencialment en el títol (Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure) i la primera cançó (Museu d'Història Natural) del seu quart disc, en què no falten les referències a fer-se gran, assumir responsabilitats, afrontar la gran batalla de viure. De fet, el quartet ja ho havia fet sovint en altres cançons dels discos anteriors, potser més dissimuladament sota una capa d'humor que ja no és tan evident en els temes més recents.

En definitiva, Els Amics de les Arts del 2014 són més seriosos que els de les gires de Bed & Breakfast i Espècies per catalogar, per l'edat, per la paternitat o perquè la vida és dura, i xarren menys entre cançó i cançó. Així ho va reconèixer Joan Enric Barceló al final del seu concert de divendres a la sala gran de l'Auditori de Girona, abans d'agrair al públic que l'omplia la seva confiança “a cegues” per haver exhaurit les entrades molt abans que sortís el nou disc. Bé, tampoc no cal passar-se, perquè, en realitat, encara són aquells quatre amics –ben reforçats amb Pol Cruells al baix i Ramon Aragall a la bateria– que encara transmeten que s'ho passen bé a l'escenari, que tenen respostes ràpides i enginyoses a les entusiastes i sorolloses declaracions d'amor de les seves fans i continuen lluint un sentit de l'humor impecable. Després de no dir pràcticament res durant les cinc primeres cançons de la nit, en la presentació de Museu d'Història Natural, el tema que s'obre justament amb la frase “Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure...”, els quatre Amics van fer tota una dissertació sobre el difícil procés que havien seguit per triar el títol “perfecte” per al disc, jugant amb hipotètiques lluites d'ego –si el disc s'havia de titular Joan Enric Barceló o Dani Alegret i cinc individus més– i, de pas, presentant, la secció rítmica. Poc després, per introduir la nova M'he aficionat al ball, van escenificar un gag telefònic que es pot resumir en la frase “Casa de Cultura: cada curs, una aventura”.

El concert va començar una mica fosc en tots els sentits amb El mite de Prometeu i Corredor de fons –amb un orgue que semblava invocar The Doors– abans d'il·luminar-se amb Monsieur Cousteau i Noble art, un altre tema del nou disc, de què van tocar les 12 cançons al llarg de la nit. L'home que dobla en Bruce Willis, amb tota la seva intensitat dramàtica, va provocar les primeres grans ovacions d'una nit en què tots els elements jugaven a favor del grup. A pesar de no tenir el seu tècnic de so habitual, Albert Cortada –de gira per la Xina amb la companyia de dansa de María Pagés–, Carles Xirgo el va substituir d'una manera molt efectiva.

Amb la setena cançó, Louisiana o els camps de cotó, el públic ja estava entregat, però la gran festa va arribar amb el bloc que, tot just superat l'equador del concert, van formar Les meves ex i tu, Jean-Luc i 4-3-3, premiada amb aplaudiments extres quan va arribar la frase “un accent agironat”. El nou single Ja no ens toca va fer aixecar tot l'Auditori, que gairebé ja no va tornar a seure, durant l'èpica A mercè d'un so i les dues tandes de bisos: La dona vestigi, L'home que treballa fent de gos i la potent El matrimoni Arnolfini i, després de fer-se pregar una mica més, un Tren transsiberià a tot drap i un Preferiria no fer-ho que no acaba de funcionar com l'apoteosi final que requeriria un concert, en general, molt ben pensat i estructurat.