Quatre amics units per la música

L'argentí Gabriel Nesci debuta com a director de llargmetratges amb Días de vinilo, una comèdia sobre quatre amics de la infantesa units per la seva passió per la música i per les dones. Un títol que pot fer pensar en Woody Allen i el seu Días de radio; i és que Nesci admet: “Sens dubte, Woody Allen és la meva influència més gran, i tant de bo que hi hagués alguna empremta seva a Días de vinilo. De fet, hi ha una escena on hi ha un petit homenatge a Manhattan.” Però el director –en una conversa amb El Punt Avui– parla també d'altres referents: “M'agraden molt Billy Wilder, Cameron Crowe i la forma en què utilitza la música, Robert Altman i la seva manera de fer servir la coralitat, i darrerament m'interessa molt Alexander Payne.”

Días de vinilo també pot fer pensar en el britànic Nick Hornby i la seva novel·la Alta fidelidad, que va ser portada al cinema per Stephen Frears: “Efectivament, tenen en comú que als seus protagonistes els fascinen els discs de vinil. Jo m'identifico amb l'obra de Nick Hornby per la passió que sent per la música, pel pop i rock clàssic dels anys seixanta i setanta, m'hi sento molt afí.”

I és que, per a Nesci, “la música és el fil conductor que amalgama aquestes quatre històries. Els amics que un tria quan s'és molt jove, amb el pas dels anys van seguit camins diferents. D'adult potser no hi té gaire en comú però potser queda algun element que els uneix, i en aquest cas és la música; si no fos per això, ara probablement no es triarien com a amics”.

El realitzador explica que Días de vinilo “no és una pel·lícula autobiogràfica, però està plena d'elements personals; hi ha històries d'amors no correspostos, o de frustracions vocacionals, que s'assemblen a algunes viscudes per mi. Podríem dir que jo tinc el pitjor dels quatre protagonistes”. D'altra banda, “la tria de la música de la banda sonora és absolutament personal. És la música que he escoltat des de petit, i he passat dos anys de negociacions amb les discogràfiques i amb els artistes en particular per aconseguir els drets. Tota la música que hi ha em representa, però hi ha temes que n'han hagut de quedar fora. M'hauria encantat incloure-hi música de The Who, de Cream o de Bruce Springsteen; inicialment, la pel·lícula s'havia de titular Todo lo que necesitas es amor, però tot el que fa referència a drets dels Beatles està molt restringit. Un petit triomf personal, però, ha estat aconseguir la cançó de Queen que obre i tanca la pel·lícula, per a la qual cosa els seus membres l'han hagut d'autoritzar, o rebre el vistiplau de Rod Stewart o Morrissey”.

Un dels elements més divertits de Días de vinilo és la participació de l'actor Leonardo Sbaraglia, que hi intervé en diverses escenes fent de si mateix en un registre autoparòdic, interpretant-se com un divo insuportable: “En la indústria del cinema sempre hi ha algú que creu saber-ne més que tu, gent que imposa canvis. Em vaig voler riure d'això i vaig cridar Leonardo, que va tenir l'humor de jugar a aquesta versió alternativa de si mateix, perquè ell no hi té res a veure”.