Passat i futur

Després de quatre llargmetratges que semblaven haver esgotat les versions del còmic de Marvel X-Men, va sorgir una preqüela titulada X-Men: primera generación que va permetre a la franquícia renovar el seu càsting, transformar el seu look i tenir més credibilitat cap al públic. La pel·lícula signada per Matthew Vaughn desplaçava els mutants cap al passat i els feia apropar a la història real –els camps de concentració a l'inici– que li permetia jugar i recrear una estètica més vintage. X-men: días del futuro pasado recull el recanvi de la pel·lícula anterior, però ho fa sense renunciar a l'herència de les anteriors pel·lícules de la saga, proposant una curiosa renovació a partir de les mateixes arrels de la franquícia. El joc resulta interessant ja que, per una banda, suposa el retorn de Bryan Singer, director dels primers capítols, i, per l'altra, l'establiment d'una relació entre els actors de la primera generació –Patrick Stewart, Ian McKellen, Halle Berry– i els de la nova –James McAvoy, Michael Fassbender, Jennifer Lawrence–, mentre que Hugh Jackman transita entre els dos mons. Tot aquest joc estableix un diàleg que va més enllà de la ficció i adquireix un cert interès metacinematogràfic.

Per aconseguir aquest trànsit entre passat i present, la trama es basa en la clàssica idea d'un retorn al passat per transformar i alterar el destí de la humanitat. L'acció se situa en un futur proper –l'any 2023– on hi ha una raça de robots que vigilen i esclavitzen els mutants. Lobezno haurà de viatjar cap al passat –els anys 70– per veure quines varen ser les raons que varen portar a la tensió entre els X-Men. En el passat podrà adonar-se de les discrepàncies entre Xavier i Magneto, mentre veu com Mística vol articular un seguit de plans estratègics que caldrà impedir.

El diàleg constant entre passat i futur dóna a la pel·lícula una curiosa dimensió no només argumental sinó també estètica. Tal com passava en la primera part, hi ha elements de la ficció que es creuen amb la història –en aquests cas, per exemple, els efectes de la conspiració posterior a l'assassinat de Kennedy–, però sobretot hi el desig d'utilitzar una estètica determinada com la dels 70 per transformar-la en curiós suport d'un còmic de ciència-ficció. Sense anar massa lluny en el terreny de la complexitat psicològica, Bryan Singer aconsegueix crear un cert misteri en la intriga, amb escenes aparatoses pròpies de blockbuster, persecucions i un seguit d'exhibicions d'efectes especials més o menys controlades.