De prop i de lluny

Miguel Rasero va néixer a la localitat cordovesa de Doña Mencía l'any 1955. Quan tenia onze anys la seva família va establir-se a Barcelona i és en aquesta ciutat on es va formar com a artista. Una trajectòria que sense deixar de ser identificativa pel que fa al seu esperit, formalment ha anat canviant en períodes de cadència matemàtica. Ell ho ha quantificat en cicles de set anys de duració.

En la present etapa que es pot contemplar a la galeria Trama, Rasero torna a un gènere tan clàssic com és el bodegó, que ja havia conreat als anys 80. La diferència en aquella època i la present és que al llarg de la seva carrera, Rasero s'ha pres ell mateix com a referència. Als vuitanta, els bodegons miraven cap a la pintura espanyola dels segles XVII i XVIII, però als actuals se li ha filtrat des de Caravaggio al pop, amb tocs d'altres etapes del recorregut de l'artista.

Per a l'elaboració dels treballs que ara presenta li ha calgut un parell d'anys de solitud. Un retir, a la comarca de la Terra Alta, voluntàriament cercat, però induït per la necessitat personal d'obrir nova etapa. Rasero va i torna, però necessita aquest camí de dos sentits per continuar responent amb noves contestes les preguntes personals i artístiques de sempre.

La pintura de Rasero és una i moltes a la vegada. Ho és perquè juga amb les diferents percepcions que té una pintura segons el punt de vista de l'espectador. Ell ho té clar des que va començar a observar d'aprop la pintura barroca. El Greco o Velázquez basen la seva harmonia en un garbuix pictòric. Els bodegons que exhibeix són collages fets amb bocins de paper que ha tractat prèviament i que després selecciona mentre imagina el resultat. Si ens apropem a la peça, el bodegó, gènere totalment representatiu, esdevé en el procés de Rasero, tot un joc abstracte de textures i colors. Perquè l'artista no en te prou amb la utilització de pigments. Vol que el paper tingui una vida prèvia que assumeixi des de petites taques de greix fins la pols. Tot allò que fa que la pintura es descontroli l'atrau. Més tard, serà ell qui posi ordre en seleccionar la part que l'interessa. El constructivisme que ha format part de determinada etapa de l'artista es barreja amb els personatges fantàstics que també formen part del seu vocabulari icònic i conceptual. Color, raó, somni, representació, abstracció... tot plegat una combinació de conceptes aparentment contraposats però que prenen coherència en actuar Rasero com a director d'una orquestra que té bons instrumentistes, però que si no els sap conduir el resultat pot ser nefast. Tot i cercar el control dels fets espontanis, l'estada aprop de la natura l'ha fet simplificar la seva paleta de color que sempre ha estat molt elaborada. Rasero ha cercat la lluminositat per damunt de tot. El fet que la tècnica bàsica del collage l'apropa a un altre dels períodes artístics pels quals ha sentit passió: el cubisme i la pintura de les avantguardes de principis del segle XX.

Rasero compara les diferents direccions que ha pres la seva obra amb el cinema de Stanley Kubrick, que tant ha transitat sobre el cinema d'època, la ciència-ficció, el de guerra o el de terror.

La mostra inclou un petit reportatge en vídeo en què són les paraules de l'artista les que expliquen l'obra i les motivacions de l'autor, que són contrastades pel parer d'altres especialistes en art.