Dues dones, dues històries

La troballa d'un maneguet de pell en un bagul en què hi ha roba que ha d'anar a parar a una botiga de segona mà és el recurs que empra Stephanie Lehmann per desencadenar les històries de dues dones que explica de manera molt diferent en la seva cinquena novel·la.

Una de les dones, l'Olive, viu en la Nova York immediatament posterior al crac del 1929; l'altra, l'Amanda, viu en la Nova York actual. Les dissimilituds entre les dues dones no abracen només l'època: també afecten la seva posició social, el seu tarannà i, en el pla literari, l'encert amb què són narrades.

Pel que fa a les seves històries, la de l'Olive és, de totes totes, la més interessant –per comparació–: una descripció convincent dels usos i costums del seu temps la fa, paradoxalment, molt més real que no pas l'Amanda, que apareix com una altra de la ja llarguíssima rastellera de toies que infesten aquest potser estupiditzant subgènere estúpid protagonitzat per irreals dones estúpides quasi borderline anomenat chick lit.

Les trames de la novel·la són senzilles i previsibles. Per això, l'Olive, quan la família es queda sense ni cinc, confirma el tarannà emprenedor amb què ja se l'havia caracteritzat.

El que té a veure amb aquest personatge, amb l'Olive, és el més engrescador de La botiga vintage Astor Place: l'autora fa que la noia mostri caràcter, que les relacions socials que estableix tinguin cara i ulls, que les descripcions del context social tinguin una certa versemblança i que la seva evolució, tot i el tuf de cosa prefabricada, desperti una certa curiositat.

Pel que fa a la part de l'Amanda, és tan insubstancial que la manera més bona de poder tenir-ne un bon record és saltar-se totes i cadascuna de les pàgines que la tenen com a referent.