Paco Fanés

La car­to­gra­fia d'una gene­ració per­duda es mou pels mean­dres de la nos­tra memòria d'una manera sinu­osa. Sovint se la ignora, però és recon­for­tant tro­bar alguns d'aquells per­so­nat­ges que no s'ama­guen de quan vivien al marge, i, a més, en fan ban­dera. Aquest és el cas de Fran­cesc Fanés Gar­riga, el nos­tre esti­mat Paco: poeta, edi­tor i, sobre­tot, acti­vista com­promès amb el futur i amb la història. Amb el seu inse­pa­ra­ble Joan Puche, Fanés va mun­tar fa més de deu anys l'Asso­ci­ació del Pont de Petroli de Bada­lona, res­pon­sa­ble d'unes publi­ca­ci­ons, majo­ritària­ment de poe­sia, que han donat veu a infi­ni­tat d'escrip­tors i han creat línia entre les tendències emer­gents del nos­tre pano­rama. Dins d'una edi­to­rial, pot­ser encara més indie, Embos­call –amb un catàleg fastuós de lli­bres arte­sa­nals–, el nos­tre home publica Recur­sos humans. Des del pri­mer vers, ofe­reix una decla­ració d'inten­ci­ons: “No cal dema­nar perdó per l'espec­ta­cle. Sobre­viure / té aques­tes coses: mos­se­gar el temps sense retòrica, / sen­tir-se vist i no vist, mirar-se cami­nar el pri­mer dia amb el bol­quer cagat...” El recull té un pòsit de savi­esa i d'intel·ligència que m'ha fas­ci­nat. Sabia que el Paco és un home mesu­rat, tot i haver pas­sat per una gene­ració explo­siva i immo­lada pre­ma­tu­ra­ment. El poe­mes nume­rats con­te­nen afo­ris­mes d'una pers­picàcia vital sublim, essen­ci­als: “A un pas del risc d'exclusió social / pot­ser res­sor­gir nete­jant les ales de fang.” I la ves­sant auto­bi­ogràfica es va omplint de racons, d'oasis, on la seva mirada rau epifànica­ment, com els àngels lli­ber­ta­ris de Wim Wen­ders. Tot i que fa més de qua­ranta anys que publica, Fanés mai no ha anat de poeta. I sens dubte, ho és.