Crònica
música
Aniversari genuí
L'oferta ja ha passat a ser materialment inabastable. Indigesta, fins i tot. De festivals de música, ara mateix, n'hi ha tants que se'ns acumula la feina. Paradoxalment, però, la llista dels que han aconseguit treballar-se una personalitat diferenciadora –la clau de volta, en definitiva, per intentar si més no sobreviure– continua sent tan selecta com reduïda. No tot val. Afortunadament. El Poparb, amb una dècada de resistència, és un dels pocs escollits que han aconseguit guanyar-se aquest distintiu diferencial, fent d'aparador singular d'allò que orgànicament en diem l'escena independent catalana. El secret de la recepta? Possiblement no n'hi deu haver un de sol, però la proximitat, personificada amb públic i artistes convivint a peu de carrer, i l'encaix oníric amb l'entorn natural d'Arbúcies, que és on es fa cada any, són alguns dels ingredients que fan que aquest sigui un festival únic, només imaginable en el lloc i les circumstàncies on ha nascut.
Un de tants exemples de l'arrelament de l'imaginari propi que ha construït el Poparb són els concerts que es fan a Can Torres. Un jardí bucòlic que es transforma en escenari circumstancial per a propostes íntimes, de petit format, com la que David Pérez Barrachina –àlies Erm– va presentar divendres al vespre. Amb la música com a pretext, l'autor narra un cas luctuós tan real com esfereïdor, com és el del crim no resolt del poeta de Rajadell Abel Costafreda, perpetrat el 1981. Un relat costumista de novel·la negra, en format de cançó d'autor per anar fent boca.
Ja al recinte principal de Can Cassó, un altre petit oasi vegetal pels urbanites, Pascal Comelade i Pau Riba van escenificar les seves vicissituds com a parella amb la presentació del seu treball conjunt Mosques de colors. Amb una dicció teatralitzada i davant del Comelade hermètic de sempre encaixonat entre els pianos, un Riba que està com mai va anar descrivint els suposats avatars entre ambdós colossals artistes mentre anaven caient La bruixa del matí –que va obrir el concert–, Contacte digital i la tendra Ha passat un àngel, abans de donar pas a la delirant versió de la mítica Taxista, que va tancar el xou.
Amb menys públic de l'esperat, Refree va agafar el relleu amb la seva guitarra i verbs afilats. Músic en estat de gràcia, els seus projectes, com ara el celebrat Nova creu alta, no transiten ni pel camí del mig ni pel més recte, però són desbordants. Com el seu directe, que va deixar literalment desencaixat el públic amb el tronador Els fills del nét, el pop d'autor amb cadència sincopada que es desprèn de Kikiriki i la calidesa d'Avui ho he vist. Generós i empàtic de mena, també va regalar algun tema fora de disc, com ara Les veïnes russes, com a present d'aniversari, potser, al Poparb.
Els Manel també van voler ser en una cita tan especial per un festival en estat de trànsit. Van arrencar fort, tirant d'un hit com Al mar, per encadenar d'una tirada el gros del seu últim treball, Atletes, baixin de l'escenari. No hi van faltar, però, alguns dels grans èxits, que van encendre els assistents, com ara Boomerang i Nit freda per ser abril. No cal ni dir a qui van dedicar Aniversari, oi?
Punt i a part mereix la interpretació de Teresa Rampell, el colofó. Amb Dani Vega com a convidat estel·lar, el de Mishima va esprémer al màxim pedal i cordes fins que, literalment, va rebentar la guitarra a cops contra el terra. I és com ja ho recita Mazoni, un dels altres convidats de divendres, els pelegrins d'Arbúcies no seran multitud, però no obstant això cal ser complaents. “No n'hi ha prou amb la felicitat, exigim eufòria”, proclama el seu himne. Doncs això, més alegria, coi!