Samuel Beckett al final de les seves escenes teatrals, còsmiques en realitat d'un ser aquí, es pregunta si el que fan els seus personatges és estúpid o enraonat. Poden ser les dues coses atès que ben bé un s'adona dels altres si li han caigut les calces, si es troba més lluny o més a prop, si fa una ganyota o un gemec; no és que es controlin sinó que es trobem a la mateixa constel·lació existencial, els plagui o no els plagui, i això ensems que els repugna els uneix, els fa solidaris dins de la insolidaritat.

Tot plegat, què hi fem aquí? L'única cosa que sabem –l'un per altre– és que hi som: existim mentre en tenim consciència. Una seixantena d'anys abans de tot això, Alfred Jarry, en una altra escenografia teatral còsmica social sense pretensions de resoldre res –eren els pobres Ibsen, Gorki i fins i tot el nostre Guimerà els que cercaven solucions ètiques–, després de mostrar la comèdia dels personatges entesos com a clau del joc escènic, feia exclamar al principal fantotxe: merdre (sí, amb una erra després de la d perquè es vegi i es noti –l'actor n'era el responsable– que tot plegat fa molta, molta pudor), per indicar que comptat i debatut res de res. Com en Samuel Beckett faria després, heretant la investigació expressiva.

Però encara n'hi ha un altre que vull fer entrar en aquest joc dels descrèdits, en Joan Brossa; el nostre dramaturg i poeta als seus inicis, i a instàncies meves, va escriure i titular un dels seus esquetxs escènics Sord mut. Doncs bé, és això: o ens ho enraonem o tot és toix, esmussat, un estar aquí estúpid.