Opinió

dissociacions

miquel de palol

Dimensions expressives del discurs

L
Beethoven brega amb la transició de la modernitat, en què l'art s'ha de sostenir en si mateix en termes de gust

La música, com en altres coses, proporciona models nítids per dimensionar les formes en l'art: el chor, la multitud, en contrast amb la confrontació d'individualitats diferenciades. Els últims quartets de Beethoven, el Bach teorètic, i l'anterior que el fonamenta, les sonates en trio, les peces de càmera de Haydn i de Mozart –i a partir d'ells tot el que els ve darrere: Schubert, Brahms, Cesar Frank, Spohr, Servais, Xostakòvitx– reincidents en una idea de meditació, no de relat discursiu; no l'argument sinó la paràfrasi, que és a l'escriptura el que a la música és la variació.

En termes de significat social, el discurs de càmera és susceptible de precarietat en mitjans expressius i monumentalitat en recursos formals i resultats, i prou complex per servir qualsevol idealització metafísica sobre l'individu, sobre l'ànima. El chor, en canvi, serveix a l'exaltació dels valors col·lectius. Hi ha qui combina les dues coses, amb èxit divers; Händel n'és un mestre. Bach a l'ària per a baríton amb chor de la Passió Segons Joan.

Què em fascina del discurs de càmera? La igualtat entre les veus en diàleg, la dissolució de categories entre protagonista melòdic i baix continu, entre solista i acompanyament, l'intent de compaginar el llenguatge romàntic del qual encara se sent deutor amb la cerca de formes abstractes, alliberades de circumstància, de personalitat i, sobretot, d'anècdota sentimental. L'anècdota és esca d'intemporalitat i, per tant, de pervivència o, al contrari, ho és l'asèpsia? Beethoven té el mèrit de bregar amb la transició substancial de la modernitat, en què l'art ha de ser sostenible en si mateix en termes de gust, o sigui que si no arriba al públic que l'ha de comprar té un futur incert, i en surt més que airós, però en aquest aspecte no va més lluny que el Bach de L'Art de la Fuga.

Anar lluny, vet aquí un terme que caldria dimensionar. Schopenhauer, com tots qui més qui menys peó de brega del seu temps (divuit anys més jove que Beethoven), elabora una teoria (que ara no reproduiré) segons la qual les harmonies on el baix està en el to més separat de la resta de veus són millors que aquelles en què s'hi aproxima, cosa que segons ell només es produeix quan el compositor no disposa dels instruments apropiats, i es delata deutor de la sensibilitat romàntica, fins i tot en podríem dir simfònica. Es devia creure el súmmum de la modernitat.

(Voluble modernitat, quants desvaris es cometen en el nom teu que la posterioritat posarà en ridícul, si al cap i a la fi el progrés més notable i més d'agrair dels últims dos-cents anys és la novocaïna a cal dentista!)

Si la voluntat és superior a l'experiència transcendent, això ja quasi no és ni ideològic, ja quasi és polític. Però la voluntat és la força magmàtica primigènia, la que aboca a la individuació, i com a tal l'home superior està compel·lit a reduir-la, com el qui torna el geni a dins de l'ampolla. Anys més tard, deixeble de Schopenhauer i alhora fustigador –com de quasi tot–, Nietzsche liquida aquest camí. O es liquida ell mateix en l'intent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia