Davant d'un mur de formigó

En una de les imatges més alliberadores del cinema contemporani, el cineasta palestí Elia Suleiman salta amb una perxa el mur israelià. És un moment excepcional d'El temps que resta (pel·lícula del 2009 malauradament inèdita comercialment a l'Estat espanyol, on pràcticament tampoc s'ha fet visible en cap festival) que afirma el cinema com un lloc de desig i de revolta en què la potència de l'imaginari subverteix la tirania de la realitat i del poder. A l'inici d'Omar, del neerlandès d'origen palestí Hany Abu-Assad, el protagonista grimpa pel mur per poder veure la seva estimada. El cas és que el mur de formigó que travessa Cisjordània es fa omnipresent en el film com la realitat que separa els palestins entre ells, així com de les seves terres, de les escoles i dels hospitals. Els territoris palestins són llocs per una desesperança, que a Paradise now, el film anterior d'Abu-Assad, fa que dos joves estiguin disposats a un atac suïcida i que a Omar tres amics formin part d'un grup de resistència. Tanmateix, la pel·lícula intenta reflectir la quotidianitat als territoris palestins i l'intent de viure, d'estimar i fins i tot de preservar una certa innocència. Això malgrat el mur, la violència aliena i també la pròpia, l'opressió, la por i, evidentment, les bales i els serveis secrets israelians que fins arriben a controlar les cartes d'amor.

Aquesta quotidianitat, amb la qual Abu-Assad aborda una realitat duríssima amb una suavitat que pot semblar poc incisiva o crítica, sobretot ocupa la primera part de la pel·lícula, una producció completament palestina que va guanyar el premi de la secció Un certain regard al festival de Canes de l'any passat. Sense renunciar al realisme, el film, però, es muda en una mena de thriller a partir de la preparació d'un atac. Hi haurà persecucions i espionatge. També hi apareix la mentida i la traïció, que fa que un personatge innocent i amorós es transformi sentint un odi brutal. Aleshores, mantenint la intriga amb girs argumentals prou sorprenents fins al final, Omar es fa més obscura i desesperada. Amb tot, mai desapareix l'humanisme amb què està concebuda moralment una pel·lícula que, potser per això mateix, utilitza els primers plans dels rostres per mostrar les emocions dels personatges, molt ben interpretats. Aquesta pel·lícula, com també és el cas de Paradise now, és d'un humanista que, també per això mateix, no és un cínic, però tampoc un ingenu. Una certa delicadesa, sobretot al principi, no nega la consciència d'afrontar una realitat injusta i dolorosa. També complicada.