Viure amb ganes de viure

Viatges amb la tieta és una rara avis en la trajectòria literària d'un Graham Greene que va fer-se un nom extremament sòlid amb novel·les de to seriós en què la reflexió sobre els perquès del comportament humà va ser una de les seves constants més notables. De fet, l'obra esmentada inclou aquest aspecte i també té lloc per a un altre dels seus recursos habituals, el de situar els seus personatges en indrets –una societat, una cultura, un conjunt de maneres de fer...- diferents al que els són habituals.

L'autor va deixar dit que aquest Viatges amb la tieta va ser fruit de la seva voluntat de divertir-se com a escriptor, una voluntat que comparteix, per extensió, amb tothom que llegeix aquest relat que té com a protagonista un empleat de banc retirat que ha menat una vida tan grisa i endreçada com la que, fins a un cert moment, ha volgut el tòpic.

L'Anglaterra –i el món– que descriu Greene a Viatges amb la tieta, que és del 1969, és un país que manté pràcticament intactes els hàbits de les dècades de la Guerra Freda: el vestir, els formalismes, la visió del món... Tot està marcat encara per un ordre ferreny en què el protagonista encaixa amb una perfecció tan extrema que el fa invisible, indistingible, pràcticament inexistent.

L'ofici de Greene es mostra ara i adés en la creació del protagonista, en la caracterització dels cóms i els perquès de la seva grisor, i esclata, en el sentit positiu de l'expressió, quan du a escena el personatge de la tieta, a qui situa als antípodes del seu sonso nebot.

Viatges amb la tieta no té res de novel·la psicològica però basa una bona part del seu mecanisme narratiu en la contraposició sovint frontal de dues maneres d'entendre la vida: la del nebot, amarada de sotmetiment a un ordre general que és inimaginable qüestionar, i la de la tieta, que tira pel dret en tot moment.

L'autor, amb una trajectòria literària que va començar el 1929, deixa completament de banda les possibilitats que oferiria el relat de les conseqüències estrictes del conflicte i opta per situar el personatge de la tieta en una posició davantera. Gràcies a això, la novel·la avança amb interès perquè es dedica a il·lustrar amb eficàcia les incomoditats que pateix el protagonista a partir del moment en què se situa en el deixant de la seva parenta.

La crònica de l'evolució del protagonista tota sola ja faria una molt bona novel·la. Si Viatges amb la tieta se situa per sobre de la bondat és per tot el que Graham Greene aporta com a farciment: les històries paral·leles que amaneixen el text principal no aporten informació directa sobre la parella de protagonistes però, malgrat això, apareixen com a insubstituïbles, tant si arriben a les pàgines per la banda de la tieta –els seus episodis viscuts són extraordinaris i envejables malgrat el seu punt de malenconia– com per la del protagonista –les noves coneixences, tan allunyades dels patrons que li havien estat constants–.

La sòlida i molt ben trenada combinació de tots els seus fils argumentals fa de Viatges amb la tieta una crida serena a la capacitat d'aportar valor als dies que passen. Com en tantes d'altres de les seves obres, Greene no deixa de dir que, malgrat tot, cal viure amb ganes de viure.