Burro ‘versus' ase

Sabeu quina és una de les regles bàsiques del bon insult? Que tingui com a mínim dues síl·labes: babau, cabró, mesquí, milhomes... De fet és més habitual que siguin tetrasíl·labs (xitxarel·lo, ganàpia) o pentasíl·labs (pocavergonya). I si no us ho creieu podeu consultar l'índex del llibre dels 100 insults imprescindibles (Cossetània), de Pau Vidal. Ara bé, com sempre n'hi ha algun que és l'excepció que confirma la regla, com ara porc, que malgrat que és un monosíl·lab té prou força com a paraula gruixuda per la manera com la pronunciem. La intensitat en què diem un insult és una altra de les claus perquè la injúria aconsegueixi l'efecte desitjat. També hi ha altres recursos que ajuden a apujar-ne el to, com ara precedir-lo de l'expressió “tros de”. “Un tros d'ase és més ase que un ase sencer, i la mateixa amb tros d'animal”, indica l'autor del recull.

Entre el centenar d'insults que s'inclouen en el llibre, n'hi ha uns quants que curiosament provenen de noms d'ocell. Seria el cas de capsigrany; gamarús, que “només cal contemplar-lo un moment per entendre per què s'ha guanyat la mala reputació”, explica Vidal; o de passerell, que incomprensiblement, assenyala l'autor, s'ha guanyat aquesta mala fama d'inexpert. A l'hora de formar insults, també cal destacar que tenim una predilecció pels mots compostos (escalfabraguetes, busca-raons, torracollons) i per aquells relacionats amb l'escatologia (cagalló, caguetes, cagamandúrries, llepaculs). També en tenim de més refinats i civilitzats, com per exemple cretí, mala persona, llepafils o mesquí.

Alguns insults han vingut de fora per quedar-se, tot i tenir equivalents ben catalans, com ara burro. “La vibrant múltiple rr li confereix una força que la essa sorda d'ase no pot ni somiar”, assenyala Vidal. O el cas de tonto, que és un dels primers insults que aprenen els nens a l'escola. O la dificultat que tenim per traduir el chulo castellà, malgrat que en català podem triar entre milhomes, fatxenda i fanfarró.

I per saber si l'insult que busquem té la força necessària, cada entrada del llibre va acompanyada de l'emprenyòmetre, una escala de l'1 al 10 que mesura la intensitat de cada paraulota.