Esforç recompensat

L'important esforç de producció que ha comportat per a l'equip del Festival Castell de Peralada aquest fabulós muntatge de l'òpera Andrea Chénier, d'Umberto Giordano, va esclatar dissabte –de fet, ja a la 1 de la matinada del diumenge– en uns sorollosos crits d'eufòria a l'escenari, quan el teló ja havia baixat i encara se sentien els últims aplaudiments de la llarga i merescuda ovació que el públic va dedicar a tots els implicats en aquesta gran estrena.

La vetllada havia començat tres hores abans amb un missatge de l'organització, que s'afegia al condol per la mort, el dia anterior, del gran tenor Carlo Bergonzi (1924-2014) que, casualitats de la vida, va debutar com a tenor el 1951 amb Andrea Chénier, després d'haver reeducat la seva veu original de baríton. I una altra casualitat: divendres també va fer anys, concretament 220, que el personatge real d'Andrea Chénier va ser guillotinat, en els temps convulsos de la Revolució Francesa.

“La revolució devora els seus fills.” Aquesta frase del llibret escrit per Luigi Illica per a l'òpera de Giordano resumeix en part la història que explica Andrea Chénier, que comença en un sumptuós palau –un primer impacte per a l'espectador de la prodigiosa escenografia–, on els nobles es diverteixen i ballen la gavota, completament aliens a les misèries del poble. En aquest context, apareixen dos personatges dissonants: el servent Carlo Gérard –el baríton Carlos Álvarez–, fill de servent servil, que es rebel·la contra el seu destí i contra les injustícies que veu al seu voltant, i el poeta Andrea Chénier –el tenor Marcelo Álvarez–, jove idealista que s'acaba enfrontant, com Gérard, a una aristocràcia decadent i sense valors, però que també s'enamora de la noble Maddalena, filla de la comtessa de Coigny, interpretada per la soprano Csilla Boross, que substituïa Eva-Maria Westbroek per malaltia.

Algú podria objectar que aquesta òpera desentona, pel seu missatge revolucionari, en els no menys sumptuosos jardins del castell de Peralada, si no fos perquè, en realitat, Andrea Chénier no acaba deixant bé cap de les parts implicades, ni la noblesa ni el nou règim republicà i, encara menys, el poble de París, que es diverteix amb les execucions decretades per tribunals sense llei. En realitat, el fatal triangle que acaben formant Carlo, Andrea i Maddalena aposta per una tercera via, la de l'amor i la passió. “La nostra mort és el triomf de l'amor”, diu ella al final, quan decideix voluntàriament morir al costat del seu estimat Andrea a la guillotina, a pesar dels esforços del penedit Carlo Gérard per intentar salvar l'home que ell mateix ha ajudat a condemnar.

Tota aquesta història s'explica en un escenari inclinat, que simbolitza bé la inestabilitat d'un vaixell que s'està enfonsant, i que segons es van succeint els quatre actes es va transformant del palau inicial als carrers de París presidits per una gran estàtua de Marat, la sala del tribunal que condemna Chénier i la presó on passa els seus últims dies.

L'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, dirigida per Marco Armiliato i el seu cor són peces clau en aquest muntatge escènic dirigit per Alfonso Romero Mora, que brilla tant en les escenes de masses com en les més íntimes. Entre els protagonistes, Carlos Álvarez va rebre una allau de bravos per part dels seus entusiastes seguidors; en canvi, Marcelo Álvarez i Csilla Boross, que també van protagonitzar grans moments dramàtics i musicals al llarg de la seva accidentada relació amorosa, no sempre van obtenir la reacció càlida que podria esperar-se del públic, ni tan sols quan ella va cantar d'una manera sublim La mamma morta, l'ària que emocionava un febril i delirant Tom Hanks a la pel·lícula Philadelphia en la veu de Maria Callas: “Jo sóc la vida, jo sóc l'amor.”