“Em rebel·lo quan em diuen gran dama de la cançó”

Força bé, sobretot tenint en compte que, d'entrada, jo tenia dubtes sobre la meva capacitat per fer-ho. Volia fer un pregó que pogués llegir-lo al cap d'un temps i no me n'avergonyís. I espero que passin uns quants anys abans que me'n demanin un altre [riu].

Per a mi ha estat una ciutat molt important: hi tinc molta família per part de la meva mare i anava a passar els estius a principi de la meva adolescència: aquella època memorable en què coneixes el primer noi que t'agrada i et deixen sortir per primera vegada de nit amb els teus cosins.

Sí, és cert. Hi ha hagut només tres anys en què no he fet gira, i la veritat és que m'agrada molt canviar de país, de públic, de llengua, sempre intentant sumar noves audiències i experiències i complicant-me la vida [riu]. Tot això forma part del meu desenvolupament i fa que encara tingui la sensació que és com la primera vegada i estic començant, encara que pugui sonar cursi o incomprensible.

De fet, a Istanbul ja hi he cantat unes cinc vegades, però sempre hi ha mig centenar de mitjans de comunicació que ens estan esperant, i requereix molta energia i esforç. I a Grècia hi hem actuat molts cops i hi anirem també al setembre, per actuar amb el Partenó just al darrere.

Està anant molt bé, gràcies a cançons com ara ¿Por qué no vuelves, amor? o Si vas al olvido, al costat de temes més delicats com ara Ella y yo o més descarats, com és el cas de No me cuentes tu vida. Després de sis anys sense gravar cançons originals, s'escolta la cantarella tan recurrent que Luz torna al rock. Però també hi ha les cançons brasileres i italianes que hem fet per a l'edició especial del disc, per la meva necessitat de ficar-me en saraus [riu].

No, jo em rebel·lo quan em diuen gran dama de la cançó. Quan vaig versionar Piensa en mí i Un año de amor, ho vaig fer sobretot per la possibilitat que m'oferien d'introduir-me en un altre món, un ambient diferent. Per a mi era com entrar en una pel·lícula i interpretar un personatge. Després la gent m'animava a continuar en aquesta línia més clàssica, però no vaig fer un disc de cançons llatinoamericanes com La pasión fins 18 anys més tard. Vull que s'entengui que el vaig fer quan el vaig fer perquè volia i perquè tenia raons per fer-ho. I en el futur no descarto res.