L'armada del millor jazz català

Quan Andrea Motis s'entusiasma i recomana al públic una determinada versió de la cançó It's magic dient que “agrada moltíssim” és quan un recorda que aquesta noia té 19 anys i viu a Catalunya en el segle XXI. Però això passa al final d'un concert en què Andrea ha cantat amb una saviesa ancestral estàndards monumentals com ara You're not the kind of a boy for a girl like me i Don't explain –la “balada més balada” de tot el concert– per homenatjar respectivament Sarah Vaughan i Billie Holiday, dues grans dames del jazz de tots els temps, a les quals Andrea Motis declara públicament la seva veneració sempre que pot. Després d'haver-la vist créixer en nombrosos escenaris i formats ben diferents, mai no deixa de sorprendre aquest fenomen de la natura.

I parlant de formats, Motis i el seu inseparable Joan Chamorro van tornar diumenge al Festival Castell de Peralada amb una gran big band representativa de la millor escola jazzística catalana. Al voltant del quintet base que completen el mestre Ignasi Terraza al piano, Josep Traver, a la guitarra, i Esteve Pi, a la bateria –com a quintet van tocar les brasileres Flor de lis i Carinhoso, de Pixinguinha, ja en els bisos–, es va articular una imponent formació amb David Mengual al contrabaix i els vents de Víctor de Diego, Pablo Arias, Fredrik Carlquist, Josep Tutusaus, Víctor Correa, Sergi Verges, David Pastor, Mathew Simon i Jaume Peña. Una armada de quinze grans músics.

Amb Motis com a gran reclam, alternant la veu, els saxos alt i soprano i la trompeta, i Chamorro completant el seu desplegament instrumental amb una intervenció vocal en duet amb la seva alumna avantatjada –Don't cha go away mad–, la big band va obrir un concert d'una hora i tres quarts, amb una introducció instrumental en clau de bebop, per continuar transitant després per terrenys tan variats com ara Miles (It never entered my mind), Gerry Mulligan i Chet Baker sense piano (Reunion) i fins i tot Billy Joel (Vienna), al costat de estàndards com ara My favourite things i la final Just friends, precedint una gran i necessària ovació.