música
Crònica
Vendaval Rosario
Rosario és una força de la natura, un vendaval d'energia positiva que s'explica, en bona part, pel seu ADN. Com ja és habitual, “la petita dels Flores” va invocar la família en diversos moments del seu concert de dimecres al Festival Castell de Peralada: primer va ser el seu pare, el Pescaílla, en Al son del tambor, primera incursió de la nit en la rumba catalana, després d'obrir el concert amb les noves Yo me niego i Oye, dime luna. Després li va arribar el torn per duplicat al seu germà Antonio (“Un poeta meravellós”), primer per explicar que Qué bonito va ser la primera cançó que va escriure tota sola, després de la seva mort, i després per tancar el concert, abans dels bisos, amb la seva No dudaría, que va aconseguir aixecar finalment el públic de les seves cadires. I també va haver-hi referències a les dones de la família Flores, a la seva mare, la gran Lola, i a la seva iaia Rosario de Jerez de la Frontera, quan va introduir Los tangos de mi abuela, amb regust d'autèntic sarau flamenc. Del rock d'Estoy aquí als ritmes funkies de Mucho por vivir lligada amb Mia mama, fins al blues de Quiero cantar, introduïda per la veu negra de Mayte Pizarro, Rosario va mostrar a Peralada tots els seus registres, inclosos els més romàntics, a través de les versions que va fer de Nino Bravo (Te quiero, te quiero) i Camilo Sesto (Algo de mi) i del seu propi repertori: la delicada Cómo quieres que te quiera, introduïda per la guitarra flamenca de José Luis Ordóñez.
Vint cançons –set del seu nou disc, batejat com ella– en menys d'una hora i tres quarts, per acabar amb l'orgia rítmica de Queremos marcha, marcha, van ser el millor antídot contra una pluja fina però insistent que es va començar a manifestar a mig concert i que ja no va parar fins al final.
I ella, Rosario, amb les seves llargues cames 100% fibroses deixades a la vista per uns pantalonets minúsculs, no va parar de moure's ni un moment, de cridar “¡Vámonos!” i visques a Catalunya, a la rumba catalana i al públic català (“El meu millor públic, sempre ho dic”) en la seva quarta visita a Peralada en dotze anys: una mitjana que demostra el seu idil·li amb el festival.